Un heroi oblidat
Dijous vinent farà cinquanta anys de la revolució dels clavells. Els mitjans de comunicació ja fa dies que publiquen articles i reportatges per recordar com va ser. N'hi ha per a aixÚ i per a molt més. Només en unes hores es va liquidar a Portugal l'anomenat Estado Novo, la dictadura més llarga del segle XX europeu. Oficialment havia comenÁat el 1933, perÚ aleshores ja feia set anys que, amb António de Oliveira Salazar al govern, s'havia desmantellat el sistema parlamentari. El llarg cicle autoritari portuguès, iniciat el 1926, quan a Espanya manava Primo de Rivera, es va acabar el 1974, quan el règim de Franco agonitzava.
A partir d'aquell 25 d'abril, ja només una dictadura sobrevivia a l'Europa occidental, i era la de Franco. A aquesta banda de la frontera van ser molts els que van viure com a propi el triomf dels militars portuguesos. Els joves espanyols que aquells dies viatjaven al país veí per ser testimonis del final de la seva dictadura en realitat celebraven anticipadament el final d'una altra dictadura, la de Franco. Tot era bonic: un cop incruent, més aviat hippy, amb flors i petons, amb canÁons que parlaven de fraternitat. També a Espanya els militars acabarien posant-se del costat de la societat per enderrocar el tirà? Massa bonic per ser veritat.
En realitat, les forces armades portugueses estaven lluny de ser un bloc monolític. Al llarg dels dos anys següents hi va haver diversos intents de cop militar: dos de signe dretà i un de signe comunista. Potser aquestes tensions s'haurien suavitzat si al capdavant de l'exèrcit hi hagués hagut un militar carismàtic, diguem un De Gaulle portuguès, capaÁ de conciliar els interessos de les diferents faccions establint els mínims comuns denominadors. Aquest militar va existir. Es deia Humberto Delgado i l'havien assassinat nou anys abans en territori espanyol.
La seva histÚria és la d'un heroi oblidat. Delgado, que inicialment havia estat a favor de la dictadura salazarista, va passar a engrossir les files de l'oposició després d'entrar en contacte amb la democràcia nord-americana al Washington dels anys cinquanta, on va ocupar el càrrec de cap de la missió militar portuguesa. Exiliat a Algèria, va consagrar la seva vida a ordir conspiracions contra la dictadura de Salazar, que no trigaria a ordenar que l'eliminessin. Un confident de la policia política del règim, la PIDE, es va guanyar la seva confianÁa i el va convocar a una reunió amb altres membres de la resistència a Olivenza, poble extremeny del qual Portugal ha reclamant tradicionalment la sobirania. Es tractava, per descomptat, d'un parany. El febrer del 1965, Delgado i la seva secretària van ser assassinats per membres de la PIDE a pocs quilÚmetres de la frontera portuguesa.
L'aparició dels seus cadàvers dos mesos després va causar un enorme enrenou a la premsa internacional. Els diaris espanyols, sota el control ferri del ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga, van complir la consigna d'atribuir l'assassinat a una “venjanÁa” entre els diferents sectors del Front PatriÚtic d'Alliberament Nacional. En un excés de zel, un reporter del diari Pueblo va afegir algun detall innecessari (i segurament fals), com ara que a la maleta del general s'havien trobat “anticonceptius i afrodisíacs”, la qual cosa suggeria en el lector espanyol carca de l'època les acusacions més escabroses.
Per un llibre que va escriure Mariano Robles, advocat espanyol de la família Delgado, sabem que el jutge de Badajoz que es va ocupar del cas va fer la seva feina amb rigor i professionalitat. La desvergonyida falta de col·laboració de l'Administració portuguesa va impedir, perÚ, que hi arribés a haver condemnes. L'altre advocat de la família, el portuguès, ja acumulava aleshores un llarg historial d'arrestos i deportacions per la seva oposició a la dictadura de Salazar. Es deia M·rio Soares i pocs anys després s'hauria d'exiliar a París. Va tornar a Portugal després de la revolució dels clavells i la multitud que el va anar a rebre el va aclamar com a un heroi. El 1988, sent Soares president de la República, les despulles d'Humberto Delgado van ser traslladades al Panteó Nacional de Portugal, on descansen per sempre amb d'altres conciutadans il·lustres.c
Humberto Delgado va consagrar la vida a lluitar contra Salazar, que va ordenar que l’eliminessin