El Reial Madrid i el victimisme
Quan el FC Barcelona esternuda, Catalunya es refreda. Fins aquí, l'assumpte és suportable, casolà, passatger. En temps de la picor, el BarÁa era més que un club: suplia mancances –la falta de llibertat d'expressió– i contribuïa a integrar la immigració de manera espontània, la via més eficaÁ mai superada.
De l'esternut al refredat i del refredat a l'uci ja és cosa del Reial Madrid, un club creat per Déu –i un català– per amargar la vida als seus detractors. Quan el català barcelonista creu que no es pot caure més baix –golejats a casa per l'artificial PSG–, apareix el Realísimo i imparteix lliÁó, una sobirana lliÁó, d'allÚ en què alguns catalans es creuen excelsos: la feina ben feta.
I a sobre a costa d'un símbol nacional, Pep Guardiola, potser el català més universal del segle XXI. Més val aixÚ que res!
El futbol té una virtut, a diferència de les eleccions: aquí queda
L’enveja és sana, l’insà és desitjar que el veí sigui tan desgraciat com tu
molt clar qui guanya i qui perd. Sortir d'aquesta lÚgica, feliÁment binària, és discutir sobre el sexe dels àngels. I apropar-se a l'abisme del ridícul.
En 24 hores, el BarÁa s'enfonsava en la primera adversitat del camí i el Reial Madrid, davant la mateixa o encara més gran dificultat, s'encoratjava fins a aconseguir una victÚria excepcional. Allà on uns van llanÁar la tovallola ràpidament –amb l'excusa de l'arbitratge, antiga, victimista i gastada–, d'altres van donar una lliÁó col·lectiva de sacrifici. I de la manera d'anar per la vida.
AllÚ que transcendeix al pla futbolístic és la reacció de certa Catalunya que diposita la unitat del destí en l'universal en un club de Manchester, propietat d'un fons d'Abu Dhabi, i passa després a la rebequeria infantil de negar mèrits al Reial Madrid i encara menysprear el seu exemple.
A la seva manera, aquests dos partits de futbol i les seves lliÁons representen la cruïlla de Catalunya. Una opció és encarar el futur amb més humilitat, menys llops i més roba de treball, i l'altra és aferrar-se a la superioritat moral de tot allÚ català pel fet de ser català. L'enveja és sana: jo puc desitjar el Ferrari del veí. L'insà és desitjar que el veí s'estampi i hagi d'anar en patinet, com ara nosaltres.c