La guerra civil esclata als Estats Units
Alex Garland estrena a Espanya ‘Civil war’, un film amb un país trencat i en guerra que està arrasant als EUA
Es una de les pel·lícules de l'any. I després de la seva estrena divendres en 3.838 cinemes dels EUA, la més vista en aquell país, amb 25 milions de dÚlars de recaptació, la meitat del seu pressupost. És Civil war, la nova i polèmica pel·lícula del britànic Alex Garland (Londres, 1970), un dels grans exploradors de distopies del cinema actual, director d'Ex machina, guionista de 28 días después i autor de la novel·la La playa. Ara fa un salt a un futur que podria ser demà passat, en què els EUA viuen una altra guerra civil sagnant. Un president que s'ha saltat els dos mandats constitucionals i ha desmantellat l'FBI s'enfronta amb les forces populars de CalifÚrnia i Texas i amb les de Florida. Un grup de periodistes (encapÁalats per una impressionant Kirsten Dunst) travessen el país per entrevistarlo. Una mirada al poder, la violència, l'odi i el paper del periodisme que ha causat polèmica: no és evident qui són els bons.
“Crec que els crítics que diuen que el meu film és apolític són una mica ingenus sobre la política. També que molts d'ells són d'esquerres i estan enutjats perquè no estic fent servir el film com un atac obvi a Trump. Tan simple com aixÚ. Pensen que en realitat és covardia. PerÚ la pel·lícula no és esquerra contra dreta, sinó centrista contra extremista, i jo soc centrista. I en certa manera, s'estan comportant com a extremistes”, assenyala Garland en un hotel de Madrid. Després d'unes entrevistes inicials al món anglosaxó en què no apareixia la paraula Trump, ara sí que hi apareix. En gran.
“Per què ja no ens sembla impossible imaginar una altra guerra civil als Estats Units? Els EUA, el meu país, el Regne Unit, i molts d'altres, s'han dividit. Es pot debatre per què, perÚ ho han fet. I en aquesta divisió hi ha un sabor molt particular: l'extremisme. I l'extremisme acaba sent com una droga d'entrada. Una droga d'entrada al feixisme. La divisió social, la divisió política, la falta de comunicació bipartidista assenyada, condueixen al populisme, el populisme a l'extremisme, i l'extremisme al feixisme, llevat que es contingui d'alguna manera. I hi ha molts estats feixistes al món ara mateix”. I les democràcies, creu, no ho tenen fàcil: “Als setanta Bob Woodward i Carl Bernstein, de The Washington Post, van poder publicar una histÚria
“Woodward i Bernstein van fer caure un president corrupte amb una història, avui no ho podrien fer”
i fer caure un president corrupte, Nixon. Si Woodward i Bernstein o periodistes equivalents publiquessin aquella histÚria ara, tindria el mateix efecte? Els últims anys s'ha demostrat que no. La premsa és un control i un contrapès. I si s'eliminen els controls i contrapesos, quin és el perill?”.
“bviament, amb aquest exemple, admet, pensa en Donald Trump: “En el que no estic pensant és en esquerra contra dreta, perquè hem deixat de parlar de manera raonable sobre el que són. I Trump és simplement un extremista que ha remodelat en gran manera el Partit Republicà amb el seu to. I ara increïblement, les eleccions seran amb les mateixes persones que es van enfrontar fa quatre anys. És gairebé increïble que després del 6 de gener i de ser jutjat per violació i moltes altres coses, Trump continuï al mateix lloc. Per mi aixÚ suggereix que aquest sistema d'extremisme no s'ha esfondrat. S'ensorrarà? Potser no”. Trump guanyarà? “Crec que pot”, diu. I conclou que “hi ha països que s'han tornat autoritaris tantes vegades que pensar que els EUA o el meu país són màgicament immunes al problema és ridícul. Si ho som, per què necessitem tants controls i contrapesos al Govern? Per descomptat, no ho som”.c