D’immigració i eleccions
La campanya electoral pren velocitat i emergeixen tota mena de propostes: finançament, educació, sanitat, infraestructures, sequera, clima... Però la immigració només apareix parcialment, i quan apareix se n’oculta una dicotomia essencial: els seus beneficis col·lectius i els seus costos individuals.
Respecte als primers no hi ha discussió: a Catalunya, entre el 2018 i el 2023, els no nascuts a Espanya (immigrants) han absorbit el 98% dels 286.000 nous llocs de treball (i el 68% dels més d’1,6 milions creats a Espanya). La seva incorporació a l’ocupació, sense costos formatius, contribueix al creixement, amplia la demanda de consum o d’habitatge, incrementa impostos indirectes i, si hi ha contracte laboral, eleva l’IRPF i les contribucions socials. A més, la seva particular estructura demogràfica, molt concentrada en persones de 25 a 55 anys, redueix les seves necessitats sanitàries.
Així, el 2022, en el grup de menys de 24 anys, els nascuts a Espanya aportaven el 27% del total de nadius joves, davant el 17% en els immigrants; i per als majors de 65 anys, l’elevat pes del 23% dels primers es contraposa el reduït 6% dels segons. En les edats centrals la situació s’inverteix: més immigrants d’entre 25 i 45 anys (un 47% de la seva població) que nadius (21% dels nascuts aquí). Això reflecteix que, entre el 2000 i el 2022, els no nascuts a Espanya hagin passat d’aportar el 4% dels residents a Catalunya (uns 250.000) a més del 21% (per sobre d’1,6 milions).
Però amb aquests beneficis afegits, emergeixen costos individuals a què els nostres polítics fan poca atenció. Alguns deriven de la competència salarial en llocs de treball de baixa qualificació (sectors agraris, de la construcció o de serveis a les persones); d’altres reflecteixen els pocs recursos públics destinats als de menys renda, en què competeixen amb altres grups desfavorits, o, en part, s’expressen en el boom dels lloguers. Respecte d’aquests, entre el 2023 i el 2030 a Catalunya, l’INE calcula que s’hi incorporaran més de 700.000 immigrants nascuts fora d’Espanya (entrades menys sortides), uns 90.000 per any: a 5 persones/habitatge, això genera una inevitable pressió sobre el mercat i, ja que difícilment aquest contingent es dirigirà a la compra, això implica i implicarà una inevitable empenta alcista dels lloguers.
Atesa la nostra demografia, necessitem immigració sí o sí. Una immigració que, si volem anticipar-nos al que s’ha vist a Europa, hauríem d’integrar raonablement. Això implicaria destinar
Atesa la nostra demografia, necessitem no nascuts a Espanya sí o sí
part dels recursos públics que genera a aquells municipis on es concentra: més salut, més educació, més assistència social, més habitatge públic de lloguer... Però ai!, exigiria que els partits polítics la situïn com a aspecte clau del futur del país. En seran capaços? Vista la nostra història, ho dubto.