“A Wimbledon, aquell dia, vaig plorar”
Són dos quarts de tres del migdia i Cameron Norrie (28) ja té resolta la jornada. Ha tombat Roberto Bautista (6-4 i 6-3), ha dinat i ha jugat a cartes a la sala de jugadors de l’RCTB, i ara vetlla armes en espera del seu rival a quarts, Tomás Etcheverry.
Respira més tranquil, més calmat, l’ambient al club, ara que s’ha recollit Rafael Nadal, ara que Carlos Alcaraz, entre bastidors, s’obstina amb el seu maleït avantbraç.
En la seva ruta cap a la zona privada, Cameron Norrie es pren uns minuts, ja que li sobra el temps: s’atura davant les criatures que li reclamen l’autofoto, l’autògraf estampat en aquelles pilotes enormes com el cap d’un lleó, s’agrada el britànic.
I ja més tard, a la zona privada, al costat de la piscina (allà on Nadal i Alcaraz gaudien del seu tradicional cabussó de campions, quins temps aquells), Norrie serpenteja, gairebé sesteja.
M’estén la mà i em diu bona tarda en castellà, ja que alguna cosa xampurreja, el que li ha ensenyat Facundo Lugones, argentí, el seu entrenador des del 2017. I pregunta:
–Aquí mateix? Assenteixo. Ens asseiem. –Tsitsipàs va donar el nom dels seus favorits del torneig. Es va esmentar a si mateix i a Ruud. A vostè no el va anomenar –observo.
–Jo penso el mateix. Soc un underdog [en essència, no és un dels grans candidats]. Ruud és un gran jugador en terra, ho està demostrant aquest any, i Tsitsipàs es va imposar a Montecarlo la setmana passada. Crec que Tsitsipàs l’encerta en les seves prediccions.
En realitat, Norrie està acostumat a figurar com l’underdog. És fiable el seu joc, però són comptades les seves escomeses, els moments en què el seu tennis ha cobrat una brillantor irresistible. Si li parlo de Wimbledon 2022, llavors se li il·lumina el rostre. Aquell estiu va tocar el cel, aquell estiu en què va derrotar David Goffin per arribar a les semifinals del Grand Slam del seu país (va néixer a Sud-àfrica, es va criar a Nova Zelanda, va estudiar als Estats Units, es va formar com a tennista a Londres, és ciutadà britànic: els seus pares van ser jugadors d’esquaix, “soc una bona combinació”, riu).
–Crec que a Londres vaig plorar –diu. –Va plorar –li recordo.
–Bé, en realitat, no me’n recordo bé. L’atmosfera era perfecta. Hi havia milers d’aficionats darrere meu. Havia hagut de lluitar molt i estava en xoc. En realitat, no sabia què fer.
–Va tenir mala sort: a la semifinal l’esperava Djokovic...
–A aquelles altures d’un Grand Slam, no tindràs mai bona sort...
–Vostè li va guanyar el primer set [van acabar 2-6, 6-3, 6-2 i 6-4].
–No m’ho vaig pensar gaire. Només intentava jugar. A veure: era al Centre Court, contra Djokovic. Per a mi, no ser el favorit va ser una benedicció. Era ell qui s’havia d’encoratjar, i a més davant d’un públic que no anava amb ell. Jo no tenia res a perdre. Vaig servir bé en aquell set, però després ell va entrar en el partit i jo vaig fallar un parell de pilotes i de seguida es va complicar tot.
–Coincidir amb el Big Four va ser afortunat o desafortunat?
–Afortunat. Tots quatre tenien un talent extraordinari. Cada vegada que jugava contra Nadal, i hi vaig jugar cinc vegades, jo millorava. Ell em feia apujar el nivell. I el meu rival següent ho patia: jo sentia que podia fer qualsevol cosa davant els seus cops.
–Ara, vostè té 28 anys. I és Top 30 [31a raqueta]. En quin moment de la seva carrera està?
“Era al Centre Court, contra Djokovic; era ell qui s’havia d’encoratjar, i davant d’un públic que no anava amb ell”
“És normal que Tsitsipàs no em col·loqui entre els favorits; jo també em veig com un ‘underdog’”