Victòria sublim
Un golàs de Xavi a passada de Ronaldinho va rellançar el Barça al Bernabéu fa 20 anys
Sublim. Un fantàstic gol de Xavi després d’una exquisida passada de Ronaldinho va donar al Barça un gran triomf al Bernabéu. “La Lliga és viva”, explicava aquest diari. El 25 d’abril del 2004, ja fa 20 anys, el Barcelona que dirigia Frank Rijkaard es va plantar al Bernabéu en una situació límit. A cinc jornades del final, el València i el Madrid sumaven 70 punts, amb el Barça tercer, a set de distància. [Nota comparativa: ara són vuit els que té el Madrid, un més, però en canvi encara queden set jornades.]
Aquell Madrid-Barça era el primer de Rijkaard al Bernabéu. El primer de la nova presidència de Joan Laporta. El primer de Ronaldinho com a nou factor il·lusionant del barcelonisme. I contra pronòstic va acabar 1-2. Després de marcar Solari (54), va empatar Kluivert (58) i va decidir un gol de Xavi al minut 85. “Ronaldinho aixeca la pilota i Xavi, sense mirar a porteria, la fa passar per sobre de Casillas. El toc de Raúl Bravo sobre la línia no impedeix que entri”, resumia La Vanguardia.
El Barça no guanyava al Bernabéu des del novembre del 1997, més de sis anys abans. La passada genial de cullera de Ronaldinho, la intel·ligència de Xavi entrant a l’espai i el seu toc gairebé d’esperó amb la dreta davant
Casillas són un prodigi d’elegància i eficàcia.
És fàcil comprovar-ho a internet.
El Madrid tenia Carlos Queiroz a la banqueta i la cort de galàctics de Florentino Pérez: Figo, Beckham i Zidane. Aquell dia va fallar Ronaldo, lesionat. Però també jugaven Casillas, Raúl, Roberto Carlos i Guti. Al bàndol blaugrana, amb Víctor Valdés a la porteria, es van alinear Reiziger, Puyol, Oleguer, Van Bronckhorst; Xavi, Cocu, Davids; Overmars, Ronaldinho i Saviola. A la segona part van entrar Motta, Luis Enrique i Kluivert.
El clàssic del 2004 es va jugar el dia del 57è aniversari de Johan Cruyff, que va escriure: “El partit encara no s’havia acabat i el telèfon de casa no parava de sonar, eren amics que en punts ben diferents del món em trucaven per felicitarme no només per la victòria, sinó per la manera com es va jugar aquest partit”. Al seu article setmanal a La Vanguardia, Cruyff destacava el ritme altíssim de moviment de la pilota i dividia el matx en tres blocs. En el primer, que va durar mitja hora, cap dels dos equips no es va desgastar ni va patir grans ensurts. Va arribar llavors un xut de lluny que Valdés no va poder aturar i el Madrid es va exaltar, es va veure fort i el Barça va començar a dubtar. Feia el pitjor que podia fer: defensar massa a prop de Valdés. S’havia obert el segon acte”. En aquest període el Madrid hauria pogut golejar i el Barça “va salvar l’insalvable”, assenyalava Cruyff. Va arribar llavors el gol del Madrid, “que va posar fi a més de vint minuts de demostració de poder”. Però el Barcelona va empatar “gairebé sense haver fet res per empatar”. El Madrid va sentir aquest cop “tant que probablement Figo va acabar expulsat del moment de tensió que estava vivint tot l’equip blanc”.
Parèntesi. Al minut 68, amb 1-1, Figo va veure la segona groga per una duríssima entrada sobre Puyol, que va haver de ser substituït i es va estar tres setmanes de baixa, fins al 16 de maig. La temporada anterior s’havia jugat el BarçaMadrid del garrí, adreçat al pròfug Figo.
Cruyff prossegueix: “El tercer acte estava en marxa i el Barça va jugar perfectament les cartes, va moure la pilota i al final va aconseguir el premi amb el golàs de Xavi i va deixar passar l’oportunitat de capgirar fins i tot al goal average amb els blancs”. (A l’anada, al Camp Nou, idèntic 1-2. Aquell dia qui va faltar va ser Ronaldinho.) Amb aquesta victòria potser inesperada el Barça, en plena reacció, ja enfilava 16 partits de Lliga sense perdre. I Cruyff concloïa: “Queden quatre partits en una Lliga que ho té tot per decidir”.
Només de sonar el xiulet final, Luis Enrique es va dirigir al públic i va alçar els braços “en senyal de goig i vendetta”, explicava gràficament Juan Bautista Martínez en aquestes pàgines.
Amb la victòria de 20 anys enrere, el Barcelona, que havia arribat a estar a 18 punts al Madrid, es va situar a només quatre i va tenir temps de tancar la competició dos punts per sobre d’un rival trasbalsat després d’aquell 1-2, el dia que es jugava el títol. A més a més, el Barça es convertia en el rival que més vegades, 13, s’havia imposat al terreny blanc a la Lliga, i deixava enrere els 12 triomfs de l’At. Madrid i de l’Athletic. Vint anys més tard aquesta estadística s’ha disparat i ara ja són 23 victòries blaugrana al camp del Madrid a la Lliga.
El Madrid galàctic ja havia perdut la final de Copa contra el Saragossa al març (2-3, a Montjuïc), havia caigut a quarts de final de la Champions (contra el Mònaco de Giuly i Morientes) a començaments d’abril i no va ser capaç de sumar ni un punt més en les quatre últimes jornades. El fracàs de Queiroz va ser estrepitós.
I dos apunts finals: la Lliga se la va emportar el València, amb el Barça segon però anunciant el futur: les dues següents sí que se celebrarien al Camp Nou. Ah! I a Figo... li van retirar una de les targetes i es va poder alinear sense problema en les últimes quatre jornades.
A cinc jornades del final el Madrid tenia set punts de renda i va acabar dos per sota dels de Rijkaard Xavi crida amb ràbia el seu gol al minut 85 i s’abraça amb Kluivert