Per a qui és la carta, president?
Sánchez ha optat per una missiva, tot i que podria haver fet una entrevista o un comunicat
A Bra que ja ningú no escriu cartes, Pedro Sánchez ha optat per aquest format per anunciar que es dona temps fins dilluns per decidir si dimiteix. Sent el president, podria haver fet una entrevista o llegir un comunicat, però va triar escriure una carta una mica críptica i que va obrir múltiples interrogants, pel contingut i per l’estratègia de comunicació: per què un text i a qui va dirigit en realitat.
“Una carta transmet transcendència i alhora permet amagar debilitats que en un vídeo es posarien en evidència, per exemple, l’enuig”, assenyala Carles Pont, professor de la facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Alhora, subratlla, una carta li permet esplaiar-se i mantenir l’atenció del destinatari més bé que un vídeo, cosa que condueix a la següent qüestió: a qui va destinada. Per aquest expert en comunicació, la qüestió és clara: pretén tocar la fibra d’un segment que en ciència política es coneix com el públic atent, és a dir, els que s’informen i tenen interès en la política, els mitjans de comunicació i, podria afegir-se, els intel·lectuals o sectors empresarials.
També la politòloga i sociòloga Marta Marcos afirma que “no és fútil que Sánchez escollís una carta i no qualsevol altre mitjà”, ja que respon a una qüestió d’immediatesa i d’unilateralitat. “Amb tota probabilitat, molt pocs del seu entorn van ser conscients de les seves intencions fins que van rebre la notícia”, destaca. De cara a la ciutadania, Marcos valora que “pretén ser un cop a la taula per expressar que hi ha línies vermelles per a ell i assegurar-se el suport dels seus en un moment crític”.
Jesús Palomar, professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, hi coincideix. “Aquesta carta em fa pensar que Sánchez busca una reacció ciutadana, la validació popular”. Per això, a més, difon el text a les xarxes socials i no compareix a la Moncloa o a la seu del PSOE, subratlla, per portar el tema a l’àmbit personal, no pas institucional.
A grans trets, el president denuncia al seu escrit una estratègia d’assetjament contra la seva dona, Begoña Gómez, i n’assenyala els responsables. Alhora, es declara enamorat d’ella i assegura que no té “afecció al càrrec”. Palomar aventura la seva tesi: “Posa de manifest que s’han traspassat línies vermelles, és un avís, la meva opinió és que no dimitirà”.
Per Pont, en canvi, aquesta carta estaria justificada si Sánchez dimiteix i dona aquests dies al partit perquè es reorganitzi i busqui un candidat. Si és una crisi el que hi ha darrere de l’anunci del president, hauria de donar explicacions ara, no pas especular. “Des del minut zero, perquè tot s’acaba sabent i és pitjor”, constata.
Marcos ho té clar: “No seria res descartable que la seva dimissió fos una realitat els pròxims dies”, una decisió que hauria reflexionat durant temps i per diverses qüestions que han acabat per arraconar-lo, subratlla. D’aquesta manera, Sánchez s’asseguraria la integritat i el futur del partit abans d’abandonar el càrrec. “En tot cas, pecaríem donant per acabat, políticament, qui tantes vegades ha sabut sorprendre’ns”, assegura.c