La jutgessa i la nena valenta
Isabel Giménez, magistrada substituta del jutjat de primera instància número 19 de Barcelona, ha escrit una carta a la menor de qui el seu pare, acusat de violència masclista, reclamava estar amb ella malgrat l’ordre d’allunyament dictada contra ell. La sentència per si mateixa no és innovadora, ja que, des de fa gairebé tres anys, segons la llei orgànica 8/2021 de Protecció Integral de la Infància i l’Adolescència, i el decret llei 26/2021 que va modificar el Codi Civil de Catalunya, es priva de la custòdia –i també de les visites– el progenitor sotmès a un procés penal. La carta de la jutgessa, en canvi, sí que resulta insòlita per l’acostament a una nena de nou anys que ha hagut de declarar a porta tancada sobre les baralles dels seus pares. A ella li agraeix el coratge i admet que deu haver estat molt dolorós i cansat respondre tantes preguntes. “Has estat molt valenta dient-nos algunes de les coses que et fan por i que la raó per la qual no vols estar amb ell és perquè et fa molta por que li faci mal una altra vegada a la mama”, li escriu.
A la premiada Anatomía de una caída ,es jutja una dona com a presumpta autora de la mort del marit i ella declara en el judici: “De vegades, la parella és una espècie de caos i tots estan perduts, oi? De vegades es lluita junts, d’altres sols i d’altres, l’un contra l’altre. Àixò passa”. L’espectador empatitza des de l’inici amb el personatge d’una escriptora que comparteix una casa solitària amb el marit i el fill al cor dels Alps francesos. Però simpatitza encara més amb el noi, invident, que presencia les sessions judicials on s’esmicola i es jutja moralment la vida de la seva mare.
En una seqüència, el menor és convocat per la jutgessa, que li diu que no vol que assisteixi a la sessió següent. Que pot ser massa dura per a ell ja que no pot censurar ni esmorteir les declaracions perquè cal arribar a la veritat. El noi respon amb una maduresa sorprenent que s’estima més assistir-hi per assabentar-se’n de primera mà.
La històrica advocada María José Varela no dubta de la llei: “Els jutges han de protegir el menor; en les nostres legislacions, el principi bàsic de qualsevol procés rau en el seu interès. El més important és que arribin al jutjat per poder ajudar les víctimes. El més paralitzant que porta la violència és la por”. La nena de nou anys a qui la jutgessa Giménez ha escrit una carta dient-li “valenta” es refereix el seu pare com “el senyor que va estar a punt de matar la meva mare”.
En la sentència dictada, Isabel Giménez també avisa el progenitor de la multa que se li imposarà si torna a posar una denúncia a causa de la síndrome d’alienació parental (SAP), de la qual el Consell General del Poder Judicial afirma que “no té fonament medicocientífic”. El SAP el va encunyar un professor de psiquiatria que defensava que “els nens pateixen per la reacció exagerada a la pedofília per part de la societat”. I no només l’encoratjava, sinó que, a més, tractava d’histèriques les mares que denunciaven abusos sexuals als seus fills per part del pare o un altre familiar.
D’ençà que va començar l’any, set nens han estat assassinats pels seus progenitors. Una larva d’odi, i també la voluntat del mal, van alimentant-se en el foc creuat entre una parella. Molts dels atacs a dones i fills passen després de la separació, quan el berenar amb videojocs ha tornat en la calma de la tarda. No vull pensar en la barreja d’estupefacció i horror que deu castigar el petit abans de morir en mans del seu pare o d’assistir a l’agonia de la mare. Escapar-se de tot això mereix una carta.c
La magistrada agraeix a una nena de nou anys el coratge de declarar sobre les baralles dels pares