Fra Octavi a la catedral de l’esperança
Per als catòlics gironins, aquests anys han significat una depurativa travessia del desert
La diòcesi de Girona ha viscut un llarg temps d’espera i d’orfandat. Dos anys sense bisbe. Ningú sabia què passava. Corria un argument fatalista: “Girona és una diòcesi molt difícil: es diu que diversos candidats han renunciat a venir”. Durant els anys en què el catolicisme era una religió hegemònica, ser bisbe tenia molts al·licients mundans. L’enyorat Miquel Pairolí evoca a Cera el relleu de què va gaudir el bisbe Cartanyà, la processó fúnebre del qual va travessar la ciutat de Girona convertida en el més gran esdeveniment. Ara, en ple segle XXI, ser bisbe a Girona és un acte sacrificial, que no pot donar cap satisfacció mundana i, en canvi, comporta nombrosíssims maldecaps. No només a causa de la problemàtica interna: descens del nombre de creients, falta de vocacions i envelliment del clergat, tensions entre el cristianisme progressista i l’integrista. Sinó com a conseqüència de la veloç penetració de la cultura postmoderna, hegemònica en una Girona que ha bloquejat, en una sola generació, la transmissió de la fe i la cultura cristianes.
L’espera d’aquests dos anys havia donat a les comunitats catòliques gironines, més nombroses del que es vol creure, una sensació d’abandonament, que confirmava la sensació de final de trajecte de l’antiquíssima tradició cristiana a Girona (documentada pels meravellosos sarcòfags paleocristians d’època preconstantiniana, conservats a la basílica de Sant Feliu). Ara bé, aquesta sensació d’abandonament no ha causat, com seria previsible en qualsevol institució civil, ni defecció ni depressió. Pels catòlics gironins, aquests anys han significat una depurativa travessia del desert. Una llarga quaresma, pacient i reflexiva, que va desembocar en un esclat d’alegria de resurrecció tan bon punt es va saber la notícia del nomenament com a nou bisbe de l’abat de Poblet, fra Octavi Vilà. Diumenge, a la catedral, els 1300 assistents al ritual de l’ordenació del nou bisbe destil·laven un entusiasme sobri, una alegria continguda que es desbordava de tant en tant en llargs aplaudiments.
La litúrgia de l’ordenació del bisbe Octavi va destil·lar una enorme força simbòlica. Fra Octavi prostrat a terra mentre sona el Kyrie eleison i mentre s’eleven les súpliques als sants. La poderosa simplicitat de la imposició de les mans al nou bisbe per part dels altres bisbes presents. La unció i el lliurament dels evangelis i les insígnies episcopals. L’anada a la cadira dita de Carlemany. L’abraçada de la pau que els oficiants donen al nou bisbe. Aquest llarg i simbòlic ritual va confluir en el càntic popular del Crec en un déu, que va relligar, com fa precisament la religió, el miler llarg d’assistents en una mateixa fe compartida.
He assistit, és un dels privilegis que em va concedir aquest diari, a moltes cerimònies importants a Sant Pere del Vaticà: funerals de Joan Pau II, conclave de Benet XVI, renúncia de Benet, conclave de Francesc. La força simbòlica dels cants i rituals, la participació massiva, la grandiositat de la basílica, el pes dels moments històrics, tot contribuïa a facilitar als assistents una vivència inefable. La litúrgia catòlica té aquesta força. Un impacte semblant vaig captar l’altre dia a la catedral de Girona. Res a veure amb la emotivitat fàcil que procura una pel·lícula, un concert, un míting. Parlem de com es fa present l’Esperit enmig de la comunitat en virtut d’una suma d’ingredients: el lloc, imponent, amb la grandiosa volta gòtica; el cor de la catedral, deliciós, que ajudava els fidels a entonar amb entusiasme les partitures, barreja de modern i antic (Veni creator, en gregorià); els rituals; els ornaments; els textos sagrats (paràbola del bon pastor), les paraules de l’arquebisbe de Tarragona, del nunci del Papa i del mateix fra Octavi.
No vam sentir paraules d’eufòria o d’èxit, com les que el món d’avui rep dels líders, sinó de servei (fins i tot de sofriment), de fe i de pregària. Tant el nunci com el nou bisbe van referir-se al lema triat per fra Octavi: “Praesis ut prodes”. Presidir per servir. I en un discurs profund i sever, que parlava de les dificultats del present i del valor de la fe, l’arquebisbe Joan Planellas va afirmar: “No tindràs altra força ni cap més escut que el de l’Evangeli”.
Prèviament, Mn. Lluís Sunyer, a la benvinguda al bisbe, ja havia convidat els assistents a remar, amb el nou bisbe, per ser “portadors d’esperança” en aquesta “societat exasperada”.•
No es van sentir paraules d’èxit o eufòria, sinó de servei, sofriment i pregària