El país del gall fer
El darrer gall fer dels cims de la Serrapompa, un mascle de dotze anys, alÁa el cap cobert de plomes negres, estarrufa la papada i desplega el ventall de la cua, pren aire per proclamar el cant nupcial que des de fa segles ressona a les cingleres de la Catxamona i la vall d’en Bufa. Com si pensÈs que no paga la pena fer l’esforÁ, clou el bec, tanca els ulls, torÁa el coll, fa girar les potes i cau mort a terra. L’espècie, a la Serrapompa, s’ha extingit.
En aquell mateix moment, al poble de Boticaix se celebra una reunió extraordinària de la Comissió Departamental de la Circumscripció Territorial que aprova un seguit de mesures per a la protecció del gall fer, l’ocell salvatge terrestre mÈs gran del continent, destinat a ser símbol i atractiu turístic, font de progrÈs i prosperitat. Per comenÁar, a partir d’ara la Serrapompa s’anomenarà “El país del gall fer”. Faran uns bàners i imprimiran 100.000 adhesius de cotxe. TambÈ s’aprova un projecte per reforçar la presència del gall fer i que no sigui tan car de veure. L’alcalde Baltasar Bufeta explica que en els propers cinc anys, s’atraparan dos-cents ocells a Noruega, on els galls fers són feliÁos esgranant cereals, desplegant la cua i llanÁant els seus cants nupcials a l’aire glaÁat. “Ah, no –s’exclama Robert Aiguallimó, president de l’Associació serramponpenca de defensa del gall fer–. No hi ha les condicions mínimes de supervivència i seria portar les bèsties a una mort segura”. La biòloga Eulàlia Betum s’hi abona: vol denunciar la Comissió Departamental Territorial per delicte contra el medi ambient. En els darrers vint anys han desaparegut els cinc-cents galls fers que vivien a la Serrapompa. La decisió de treure les aus de Noruega i durles a morir als boscos de la Catxamona i la vall d’en Bufa li sembla una aberració ètica. “…s de bufetada!”, diu rabiüda.
El filòsof Emanuele Cuisinier escriu a la Gaseta del Carxot que el món dedica massa esforÁos a restaurar i que no caldria: s’ha d’acceptar que el mal que s’ha fet Ès irreversible i que hem de comenÁar de nou a partir de les ruïnes, com fan els napolitans quan aprofiten peces dels desballestaments per apedaÁar els cotxes. “Cal fer funcionar el que s’ha trencat, inventar-li un nou ús. Si no, construirem un món ostatge, sense possibilitat de canvi”. “Què s’empatolla aquest Cuisinier –replica l’activista antiglobalització Gerard
Remastegues–. Els boscos subalpins de la Serrapompa han esdevingut un parc d’atraccions. Què poden fer els pobres galls fers, entre tirolines, vies verdes, rutes de BTT, caminades populars, trails i mitges maratons de muntanya? El gall fer Ès un pollastre boreal, necessita neu, cada cop fa menys fred, a l’estiu s’ofega de calor
“No hi ha les condicions mínimes de supervivència i seria portar les bèsties a una mort segura”
i a l’hivern s’enverina amb la química que llencen a la neu artificial”. “Ja tÈ pebrots –diu el professor de lògica jubilat Josep Maria Pitigrilli– que els polítics vulguin el gall fer a tot preu i que els ecologistes s’hi oposin amb inquina”. “Així estem”, respon Eulàlia Betum retocantse el monyo.