La fragmentació del vot tornarà a complicar la formació d’aliances

Les menors diferències a favor del guanyador coincideixen amb els triomfs del PSC

Les eleccions catalanes de diumenge es tornaran a decidir per un grapat de vots. Tot i que la majoria d’enquestes publicades fins dilluns apuntaven a un clar avantatge del PSC sobre la candidatura encapÁalada per Carles Puigdemont –una diferència bastant més àmplia que l’obtinguda el 2021 sobre ERC i Junts en aquell triple empat tècnic–, la forta fragmentació de l’electorat que caracteritza des de ja fa més d’una dècada la política catalana fa que qualsevol pronÚstic sobre la composició del futur govern de la Generalitat manqui d’uns fonaments prou sÚlids. Ja no es tracta únicament de la tancada disputa entre els partits principals, sinó també entre les candidatures que, malgrat que no tenen opcions de victÚria, estan cridades a tenir un paper decisiu a partir de dilluns.

En les últimes eleccions tan sols 84.227 vots van separar els socialistes, guanyadors per tercera vegada d’unes catalanes, del tercer classificat, Junts, en una lluita molt tancada entre aquestes dues formacions i Esquerra Republicana que es va resoldre amb un empat a 33 escons entre el PSC i ERC i amb Junts gairebé igualant els seus registres (32 diputats) i la clau d’un govern de signe independentista que es trencaria amb estrèpit tot just un any i mig després d’aquelles eleccions.

Es dona la circumstància que, malgrat que havia estat la primera forÁa política en unes eleccions catalanes tres vegades, només en una aquell triomf en vots també ho havia estat en el nombre d’escons obtinguts, tot i que fins al 14 de febrer del 2021 va haver de compartir aquell premi amb Esquerra Republicana, que va aconseguir els mateixos diputats. En les dues conteses en què la candidatura de Pasqual Maragall va ser la que va arrencar més suport popular (1999 i 2003) es va veure superada en quatre escons per Convergència i Unió.

Per trobar precedents de la diferència de menys de 50.000 vots que va separar el PSC d’ERC el 2021 cal remuntar-se precisament fins a les eleccions al Parlament del 1999 i del 2003, les més polaritzades de les 13 celebrades fins ara, en gran part com a conseqüència del pas a la política catalana de l’exalcalde socialista de Barcelona. El candidat del PSC i Ciutadans pel Canvi va derrotar els seus rivals directes en els duels que va protagonitzar amb Jordi Pujol, primer, i amb Artur Mas, després, tot i que finalment el repartiment d’escons jugaria a favor de CiU. En les dues ocasions, la diferència a favor de Maragall va ser exigua, de 4.879 i 7.029 paperetes, respectivament.

Només en tres ocasions la priobtenint mera forÁa política en unes eleccions catalanes no ha superat el llistó del milió de vots. Va ser en la primera victÚria de Jordi Pujol el 1980, en la d’Artur Mas el 2006 –amb què no n’hi va haver prou per evitar que el tripartit d’esquerres liderat pel socialista José Montilla l’enviés a l’oposició– i en la de Salvador Illa fa tres anys. Aquestes últimes eleccions, molt marcades pels efectes de la pandèmia i la pesada ressaca del procés, que van reduir la participació fins al 51,29% (gairebé 28 punts menys que en l’excepcional cita del 2017), van marcar el pitjor registre en termes absoluts (654.766 vots) perÚ també relatius (23,03%) i en nombre d’escons (33) del guanyador d’unes eleccions al Parlament des de la restauració democràtica. El rècord absolut de vots el té la coalició participada per Convergència Democràtica de Catalunya i Esquerra Republicana amb el suport d’entitats sobiranistes com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i “mnium Cultural el 2015. Aquella vegada la fugaÁ marca de Junts pel Sí va obtenir més d’1,6 milions de vots o, el que és el mateix, gairebé un milió més que Illa fa tres anys.

La creixent fragmentació del vot català té un relatiu reflex en el nombre de formacions que al llarg d’aquestes quatre dècades d’eleccions han obtingut representació parlamentària. El nombre de grups constituïts en l’inici de la cada legislatura s’ha mogut entre els cinc (1984, 1992, 1995, 1999 i 2003) i els vuit de l’últim període. Si les enquestes encerten, també seran vuit els grups en què es dividirà la Cambra catalana després de les eleccions d’aquest diumenge.c

Illa es va imposar fa tres anys amb el pitjor registre del vencedor en les 13 eleccions celebrades fins ara

Fins als últims comicis mai vuit formacions no havien aconseguit representació al Parlament