La Catalunya cansada
ASalvador Illa cal agrair-li una frase que íntimament han pensat molts ciutadans: Catalunya està cansada. La suma del preprocés, el procés i el postprocés ha resultat un llarg viatge esgotador. No tinc cap dubte que aquest esgotament no és un sentiment personal sinó col·lectiu. I, segurament, ideolÚgic. El personal està tip de promeses de futurs mons feliÁos i reclama realitats presents simplement millors. L’enquesta del CEO no pot ser més clara, alhora que preocupant: un 40% dels catalans sacrificarien llibertats per un nivell de vida més alt. I si ens centrem en els més joves, el percentatge s’eleva al 60%. Si aixÚ no és una invitació a la reflexió dels nostres polítics, costa de pensar què els pot convèncer que ha arribat el moment d’ocupar-se d’allÚ que Ortega anomenava “les coses”, és a dir, les
Un 40% dels catalans sacrificarien la llibertat per un nivell de vida més alt
decisions que ens han de permetre fer la vida més confortable, amb menys angoixes sobre l’avenir i més esperances sobre la realitat.
El pintor Joan Miró, segons explica Pere Portabella al seu recent llibre Impugnar les normes, li va dir en una ocasió que el secret de la vida és dormir pla a la nit per poder comenÁar a somiar durant el dia. Esclar que en aquesta vida cal tenir somnis i esperances de complir-los, perÚ cal igualment poder dormir sabent que la nostra vida quotidiana està ordenada i que el nostre món funciona.
Certament, en els debats electorals s’ha parlat de l’increment de les llistes d’espera en la sanitat, dels pèssims resultats de l’informe PISA en educació, de la terrible falta d’habitatge públic o del fet que la meitat dels catalans no arriben a final de mes. I, en canvi, no hem sentit al·lusions al referèndum d’independència, malgrat que es presenten fins a quatre partits independentistes. És possible que la consciència que Catalunya està cansada sigui una opinió general, més que un titular del candidat del PSC.
La societat catalana comenÁa a cansar-se d’estar cansada. Qualsevol dia ens passarà el que li passava al director francès Sacha Guitry, que assegurava que, de vegades, estava tan esgotat que badallava mentre dormia. Esperem no arribar a tant.c