Jornada de reflexió
Les decisions ens defineixen i ens determinen. Per aixÚ espanten; ningú vol equivocar-se i fer-se càrrec de les conseqüències. PerÚ la indecisió paralitza. En una cruïlla, per exemple, mentre sospeses quin és el millor camí. O davant la carta d’un restaurant. O en triar el millor moment per tenir fills, que pot ser cap o qualsevol. La incapacitat de resoldre fa créixer la pressió, perquè quedar-te allà no porta enlloc, i el temps corre.
Les decisions impliquen una renúncia, no pots tenir-ho tot. AixÚ em deien de petita. Després t’adones que, si vols dedicar-te a escriure, hauràs de treballar d’una altra cosa. I en incorporar-te al món laboral resulta que amb una sola feina no n’hi ha prou, i cal ferne tantes per arribar a final de mes que, paradoxalment i efectivament, et quedes sense temps per escriure. Només un mateix valora la vocació com es mereix. Els altres s’aprofiten de la seva entrega, segons apunta Remedios Zafra a El entusiasmo. Precariedad y trabajo creativo en la era digital, que va obtenir el premi Anagrama d’Assaig fa uns anys. AixÚ és extrapolable a la docència, a la sanitat, a la recerca, a tantes professions.
Ignoro quant queda de vocacional en la política i quines possibilitats tenen de desenvolupar-la els que hi són i creuen que poden aportar alguna cosa i millorar el món. Cap dels meus coneguts que han format part d’alguna llista hi va durar gaire ni en sortí indemne. Quan la precarietat (no necessàriament econÚmica) afecta les institucions sobre les quals s’aixeca la democràcia, se n’erosionen els fonaments per falta d’atencions. Pots anar repintant parets, perÚ sense una reforma estructural, acabarà per ensorrar-se.
No divago, reflexiono. Per escrit, perquè només sé fer-ho mentre mantinc una conversa, o mentre camino, o així, com qui fa una multiplicació de moltes xifres sense calculadora: apuntant cada operació i me’n duc una. Reflexionar és pensar detingudament sobre alguna cosa, valorar diverses opcions i considerar-les sense precipitar-se. Per tal d’aixÚ, cal temps, concentració i tenir un motiu sÚlid sobre el qual deliberar.
Demà torna a ser jornada de reflexió, en un món i una època en què no es dona cap dels requisits necessaris per reflexionar; massa acceleració, massa interferències, massa soroll, poc fons. ¿A què donaràs voltes, quan la política s’ha convertit en una batussa entre candidats –aviam qui és més groller– i el votant se sent com l’apostador d’una baralla de galls? Hi haurà qui tengui un favorit, perÚ la majoria preferiríem més gestió i menys escenificació. Més fets i menys tuits. Més responsabilitat i menys ocurrències. Menys impulsivitat i menys ximpleria. El 40% d’indecisos reflecteix que cap opció convenÁ per mor d’una profunda manca de confianÁa. Ja no es tracta de votar amb la pinÁa al nas, és que ho posen molt difícil. El nivell de l’electorat està molt per sobre dels qui l’hauran de representar. I si tanmateix hi ha d’haver repetició d’eleccions i no han d’arribar a acords efectius, tant se val.
En una situació d’emergència, no hi entra la reflexió perquè allÚ urgent s’anteposa a allÚ important. I així estam des de fa massa temps, davant la cruïlla, la carta del restaurant o el futur, sense prendre decisions. Esperant que siguin elles les que ens prenguin, que és el contrari de la llibertat. El contrari d’elegir, de fer una elecció. M’encantaria poder permetre’m una jornada sencera de reflexió. PerÚ només si els altres, especialment la classe política, també ho fan.c
El nivell de l’electorat està molt per sobre dels qui l’hauran de representar