Conversa a la bàscula
Un amic que té botigues de queviures em convida a passar el matí a MercaGirona. La idea és presentar-me en Josep, un dels darrers pagesos que va al mercat de majoristes a vendre els seus productes. Fins fa pocs anys els pagesos ocupaven una part de la nau, amb la seva bàscula i els molls per descarregar els calaixos. Han anat plegant i només queda ell. El drama és que el nano que n’havia de prendre el relleu ha decidit deixar-ho estar. Li ha sortit una feina en una gran explotació de fruita a Lleida i s’estima més no estar tan lligat, fer la feina, que és de compromís i ben pagada, perÚ que no desgasta tant com haver de cuidar-se d’unes finques on es fa una mica de tot, encara que aquesta mica siguin tantes tones d’aixÚ i tantes d’allÚ, unes xifres que per als qui comprem en quilos i mitjos quilos ens fan rodar el cap.
L’espai dels pagesos és un rectangle, amb el terra apedaÁat, amb unes columnes de ciment armat i unes parets de totxanes grises: un racó de nau industrial. Quan hi devia haver els pagesos, amb els calaixos de fruites i verdures, els sacs de patates i cebes, devia fer un efecte ben diferent d’ara. En Josep carrega a la bàscula deu o dotze calaixos de faves, amb unes beines lluentes: semblen tites de gos. Un altre pagès, en Miquel, ens ve a saludar: “Quines faves a la catalana que faríem!”. “Aquest és el que et compra els salsafins!”, li diu el meu amic presentantme. Els salsafins són uns naps negres boníssims que es pelen, s’enfarinen, es fregeixen i es mengen guisats amb peus de porc. “Ahir els vaig plantar”, diu en Miquel. Són un munt de mesos fins que, a la tardor, es comencen a collir. Si és un any que ha plogut és un no acabar mai d’arrencar herbotes. “Tens un terreny? –em diu collonant-me–. T’ensenyo com s’ha de fer i te’ls fas tu”. PerÚ no ho farà. Hauria de ser molt gros perquè en deixés de plantar.
En Josep ens parla de les hectàrees que ha arrencat. “Cada any plantava sis-cents arbres, Aquesta varietat s’ha envellit, no val, és millor fer una altra cosa. AixÚ els últims deu anys. Hi ha plantes que s’arrenquen que no han produït res. És una pena, perÚ què vols fer-hi? No és un camp de pomes: en un camp hi tinc prunes, peres, abricots...”. “No té una sola producció, té molta varietat”, m’aclareix el meu amic, que l’admira. AixÚ és bo, em sembla a mi, perÚ es veu que no. “De prunes n’hi ha trenta classes, de préssecs, vint-i-cinc o trenta més. A partir de la segona setmana de juliol portàvem cinc o sis palets a tope, tot barrejat: cada dilluns i cada dijous. Més ben muntat no ho podíem tenir, perÚ mira. Qui és que troba gent d’aquí que hi entengui, de podar, que conegui tot lo del camp? Poc que n’hi ha cap. Li va sortir aixÚ i ha anat allà, Aquest estiu hauré de venir tot sol. Amb la meva filla que és mestra i al juliol i l’agost no treballa”. “Ja ha llepat”, li dic rient, perquè no faci tanta pena.
“Tens un terreny? –em diu collonant-me–. T’ensenyo com s’ha de fer i te’ls fas tu”