Els tresors de Peralada prenen la Casa de la Moneda de Madrid
El museu exhibeix un centenar de peces de la família Mateu
El museu de la Real Casa de la Moneda de Madrid no és només peculiar perquè s’especialitzi en la histÚria dels diners i perquè malgrat la seva entrada gratuïta sigui l’únic museu que té el Ministeri d’Hisenda. També ho és perquè, com va recordar ahir el seu director, Rafael Feria, els fons s’han multiplicat des del segle XVIII adquirint col·lecció rere col·lecció, fet que els ha portat a acollir fins i tot els originals en cera dels lleons de les Corts. Els interessa el col·leccionisme, i quan van saber que “una de les grans col·leccions privades de l’Estat celebrava el seu centenari”, li van voler retre homenatge amb una selecció d’algunes de les seves obres més importants. La col·lecció –“la millor d’Espanya, perquè l’ambient de col·leccionisme que hi ha a la Catalunya de final del segle XIX i la primera meitat del XX no hi és en altres zones del país”, va assegurar Feria– és la que va comenÁar a fundar Miquel Mateu el 1923 després d’adquirir el castell de Peralada i ara fins a final de setembre un centenar de les seves excepcionals peces – pintura, capitells, vidre i incunables– il·luminen la Casa de la Moneda.
Peces enlluernadores que ocupen quatre sales per a les quals s’han evocat els ambients on s’exposen al convent del Carme, que forma part del conjunt medieval del castell. Espais com el seu claustre o el seu refectori, que acull 2.500 peces d’exquisit vidre, des de l’Egipte faraÚnic al segle XIX, i de les quals entre altres meravelles es mostren a Madrid dos fabulosos càntirs de vidre, mascle i femella, del segle XVIII, que es regalaven en els casaments per simbolitzar la separació de béns que regia a la Corona d’Aragó: si hi havia separació, cadascú s’emportava les seves coses.
També es recreen les capelles de l’església del convent, que acullen pintures com ara el sagnant Crist lligat a la columna de Hans Memling, ara a Madrid, i la seva biblioteca, amb més de 100.000 exemplars. Incloent-hi incunables com ara La Cosmographie de Ptolemeu, que retrata el món conegut fins al 1482, i cinc mil exemplars cervantins, incloenthi mil edicions del Quixot en 33 llengües, de les quals han viatjat a Madrid una d’il·lustrada per Dalí, arcabús en mà, i l’altra del Japó dels anys trenta amb un Quixot dibuixat com a samurai per l’artista tradicional Serizawa Keisuke de tal manera que sembla el més innovador cÚmic actual.
Un audiovisual obre la mostra explicant el castell com a lloc de creació d’un museu –la mostra es titula Col·leccionisme: gènesi de museus, comissariada per Susana García i Garbiòe López– i repassa la histÚria de Peralada, de la família Rocabertí, comtes de la localitat –d’ells hi ha retrats com ara La comtessa de Peralada envoltada pels seus fills, un d’ells, de negre i l’únic que no la toca, ja mort– i de la formació de l’enorme col·lecció que va generar Miquel Mateu –fill de Damià Mateu, fundador de la Hispano Suiza– des de l’adquisició del castell el 1923. Una col·lecció que la família SuquéMateu ha mantingut i ampliat des del 1987 amb el Festival de Peralada, que per a la mostra fa el salt a Madrid amb un recital líric de la soprano Serena S·enz, el 18 de juny a l’auditori del museu.c