Eduardo Vara, “El culte a la feina és la nova religió”

Tinc 49 anys. Vaig néixer a Vitòria i visc a Barcelona des de l’any 2000. Solter i sense fills. La justícia social, la igualtat d’oportunitats i els drets són els valors que hem de defensar. Vaig entrar en un seminari amb 11 anys, era creient i allà vaig aprendre prou de religió com per deixar de creure en l’Església. Soc ateu

La vocació té un costat fosc? El culte a l’excés laboral és una realitat, i els trastorns mentals relacionats amb la feina estan augmentant. Què està passant? S’està instrumentalitzant la vocació des d’alguns sectors, gerències i caps, per utilitzar-la com una eina de xantatge emocional i de pressió.

Com?

Recorrent a la implicació emocional més enllà del que és raonable. Per exemple, en la feina dels sanitaris públics davant el nostre “ja no podem mes” et responen que ho has de fer perquè és la teva vocació i hi ha vides en joc.

Molts atribueixen aquest excés de treball a una mala gestió personal.

Tendim a identificar-nos amb la nostra feina, ens creiem que som la feina que fem; aixÚ és reduccionista i injust, i cínic, perquè el problema és la sobrecàrrega.

Volem donar el millor de nosaltres mateixos.

El problema és quan es creen situacions asimètriques en què un ocupador té el comodí de dir que vol més i a l’empleat només li queda com a única resposta la d’implicar-se i donar més o ser marginat.

Hi ha estudis sobre això?

Sí, i diuen que cada vegada ens donen més tasques a integrar i menys temps per fer-les. La pressió continuada només condueix a un esgotament tan profund que experimentem una ressaca de pressió que pot apagar la nostra creativitat durant dos dies.

Un preu alt.

S’instrumentalitzen les xarxes socials perquè siguin esquerdes a través de les quals la feina entra a casa, una realitat que abans no existia. Estem hiperconnectats amb la vida laboral, que ens pren temps de descans i de desconnexió.

Com ens afecta aquesta pressió? L’estrès laboral ens fa estar en un estat d’hiperalerta, una descàrrega cerebral de neurotransmissors i hormones que creen unes cascades inflamatÚries que continua activa fins i tot en processos com el son.

L’actitud de fer i rendir també ha envaït el nostre lleure?

Ens sentim culpables quan descansem i tendim a rendibilitzar el nostre lleure, fins i tot de vegades fent ostentació a les xarxes d’activitats que no ens podem permetre perÚ que s’han convertit en una marca d’estatus.

Com són els currículums d’avui? Hipermusculats, perquè hi ha poca oferta i molta demanda i es demanen més condicions. I hi ha classisme, perquè no tothom es pot permetre accedir a segons quin tipus de formacions.

Les habilitats toves: un valor en alça.

És un altre concepte molt interessant, que procedeix de l’exèrcit nord-americà, quan el que buscaven eren soldats manejables, que entressin fàcilment en la dinàmica de la disciplina.

Això fa pensar.

El treballador perfecte és el que respon com a model militar, aspirant a ser algun dia ascendit o rebre una floreta professional que li reporta una pujada de dopamina, perÚ no li paga el lloguer.

Avui ens realitzem a través de la feina. El culte a la feina és la nova religió, els nous sants són els emprenedors exitosos, els profetes són la gent que ens diu com aconseguir l’èxit i els màrtirs són aquelles persones que s’han de sacrificar en sectors professionals que treballen en precari.

Deixarem d’immolar-nos per la feina? Sí, a part de la Gran Renúncia que va sacsejar el mercat laboral el 2021, la dada més eloqüent és que, després de la crisi pandèmica, bona part dels treballadors han migrat cap a ocupacions amb menys càrrega laboral.

Com estan reaccionant els joves?

Les noves generacions ja han comenÁat a deixar d’immolar-se, perquè aquella idea de sacrificar-se per conquerir un futur millor ja no és al seu cap, entre altres coses perquè no tenen gens clar que existeixi aquell futur.

Ho entenc.

Volen implicar-se, perÚ volen treballar per alguna cosa que tingui significat i sentit, no treballar perquè certs empresaris aconsegueixin un percentatge més gran de guanys cada any. Volen un món millor.

Bé, això ho volem tots.

Caldria definir què és exactament aixÚ que perseguim amb afany, perquè ens deixem portar molt pel que fan els altres a l’hora d’estipular què té valor i què no. En psicologia se’n diu contagi d’objectius.

Hem de deixar de considerar la feina la manera de realitzar-se?

Sí, i comenÁar a dir prou als abusos, com quan algú ens planteja treballar a canvi de reputació i no pas d’un salari digne.

Caldrà guanyar-se la vida.

Sí, i situar la feina com allÚ que és: un mitjà digne, fins i tot enriquidor, perÚ no un fi.