Les televisions reivindiquen la qualitat informativa davant les intrusions digitals
Els reporters i directius recorden que cap fórmula periodística no és tan fiable com la professional
Cada vegada hi ha més periodistes i executius de grans cadenes de televisió que es mostren optimistes sobre el futur, tant en privat com en públic. A més, expressen el seu entusiasme amb tanta convicció com arguments. També els analistes vaticinen que, després del consum massiu del que és urgent i tèrbol a través de tota mena de pantalles, està arribant el moment de recuperar l’orgull pel que és actual i sempre contrastat.
Als Estats Units, la principal potència en aquest àmbit, el clima d’opinió és realment esperanÁador, com s’ha pogut observar a les últimes trobades sectorials. Així, els professionals sostenen que la sobreabundància de material digital, la precipitació amb què es difonen pseudonotícies per part d’agents que prescindeixen de l’ètica a favor del negoci i, per descomptat, la proliferació d’enganys i falsedats no faran res més que enfortir la indústria.
Com resumeix Terry Eliasen, de CBS News Boston (Massachusetts), “és probable que, ben aviat, l’atenció se centri en la qualitat”, en detriment del que és vertiginosament escandalós. Ell opina que, en gran manera, gràcies a la tecnologia, els operadors audiovisuals “més exitosos” seran els que “puguin oferir més precisió” en la comunicació.
Eliasen, que treballa en un servei de streaming que està actiu les 24 hores del dia, aporta l’exemple d’“els pronòstics meteorològics”, la seva especialitat. Assegura que les prediccions del present deixaran de ser “rellevants”
aviat, si continuen incloent “àrees geogràfiques massa àmplies” i acumulant “hores d’antiguitat”.
Terry Eliasen, com molts col·legues seus, s’esforÁa per desvincular l’“actualitat” consubstancial a les notícies d’unes presses que sovint només porten errors. Des de KCRG, a Cedar Rapids (Iowa), Justin Gehrts afegeix que, per millorar la situació, és precís que es transformin “les rutines laborals”. Per sorprenent que sembli, afirma que encara hi ha canals d’abast internacional que entenen “el digital com un complement”, i no com l’essència de la seva activitat.
Per Gehrts, si no es canvia aquesta mentalitat obsoleta, tindrà lloc “l’esgotament o la deserció dels empleats”. Tot i aquestes advertències, la seva valoració sobre les transformacions és positiva, comenÁant per l’orientació de KCRG, estació audiovisual afiliada a ABC, MyNetwork TV i The CW. I passa el mateix amb Leland Statom, de News Channel 5 (Nashville, Tennessee).
Aquest professional no considera que siguin incompatibles l’increment de continguts per a la televisió a la carta, d’una banda, i de l’altra, un salt qualitatiu en la programació de les emissores en obert, i fins i tot de les xarxes socials. De fet, la seva aposta és “la col·laboració” entre plataformes. A la seva empresa ho estan fent i, segons destaca, els resultats són satisfactoris, sense anar més lluny, gràcies a un acord amb Samsung per incorporar informació pròpia a la seva aplicació de televisió. Florida 24 Networks és una altra prova d’aquesta prometedora alianÁa de suports.c
Abans que la televisió fos element indispensable a les llars, la gent anava al cinema. Abans que hi hagués telefilms, hi havia pel·lícules de la sèrie B, produccions de baix pressupost que es feien servir per omplir les llargues sessions en sales, pel·lícules que servien de teloneres per a les cintes de categoria. Roger Corman, que va morir ahir als 98 anys a la seva casa de Santa Mònica (EUA), va ser un dels artífexs d’aquest cinema que feia servir pocs diners, però molta intel·ligència i bons actors.
Quan va tornar de la Segona Guerra Mundial, Corman va entrar com a noi dels encàrrecs a la Fox. Després va estudiar a Londres i París, però va tornar a Hollywood, on va provar diversos oficis, agent literari, periodista i, després, productor i realitzador de cinema.
Corman va dirigir unes 60 pel·lícules de la sèrie B, moltes eren cintes de terror, algunes d’extraterrestres i altres d’acció. Va produir gairebé 500 títols i va actuar en uns altres 37. El cineasta, que presumia que mai va perdre un centau fent cinema, va ser tan famós com prestigiós i, a còpia de molt d’ofici, es va convertir en mestre d’altres grans directors que, per dir-ho d’alguna manera, van ser els seus becaris, grans del setè art com Francis Ford Coppola, Martin Scorsese, Ron Howard, Peter Bogdanovich, Jonathan Demme o James Cameron.
“Un nen té por del tro, del llamp i del monstre sota el llit. Els pares li diuen que no hi ha cap motiu per preocupar-se, però ell sap que hi ha moltes coses per les quals preocupar-se”, deia el realitzador, que construïa les seves pel·lícules amb aquesta por per “travessar la nostra consciència, que sent que no hi ha res de què preocupar-se, i arribar al record infantil”.
Preparar l’espectador per a l’ensurt, rodar en poc temps i gastar molt pocs diners eren les tres claus de l’estratègia de Corman, la carrera del qual darrere de les càmeres va arrencar el 1955 amb un western de baix pressupost, Cinc revòlvers a l’Oest, que comptava amb John Lund i Dorothy Malone com a caps del repartiment. Després de dirigir-ne algunes més de l’Oest, es va llanÁar al terreny del cinema negre amb Las mujeres del pantano (1956), en què una policia perseguia unes delinqüents que havien amagat un botí en joies en uns terrenys pantanosos.
I no va trigar a estrenar-se també en el gènere de la ciència-ficció o, com es deia aleshores, en pel·lícules de marcians. El 1955 va rodar El día del fin del mundo, no exactament de marcians sinó d’uns humans mutants que es cruspien els escassos terrícoles supervivents d’un holocaust nuclear.
Ja als seixanta, va trobar un filó a l’obra del gran Edgar Allan Poe i va dirigir La caiguda de la casa
Usher (1960), en què Vincent Price donava vida a l’inquietant Roderick Usher. Altra vegada amb Price com a protagonista i en un terrible castell com a teló de fons, Corman va dirigir El pou i el pèndol (1961). Va continuar amb l’adaptació del famós poema de Poe, El corb, el 1963. Price va tornar a encapÁalar el repartiment al qual es van afegir uns altres dos grans secundaris del gènere, Peter Lorre i Boris Karloff.
Corman va comptar amb una gran estrella, Ray Milland, per a L’home amb raigs X als ulls (1963), en què un científic autoexperimentava amb un medicament i aconseguia veure massa. Van continuar altres títols com La màscara de la mort vermella (1964), La tomba de Ligeia (1964) o Invasió secreta (1964), que tenia un repartiment llampant: Stewart Granger, Raf Vallone i Mickey Rooney, i que es desenvolupava en la Segona Guerra Mundial, l’únic moment en què confessava que havia tingut por: “Sabíem exactament per a què ens entrenaven: per a la invasió del Japó. Sabíem el que ens esperava”.
Els televisors es van generalitzar als setanta i els vídeos, als vuitanta, les sales ja no necessitaven pel·lícules de la sèrie B per omplir la programació. Corman va rebaixar el seu fervor com a director. Va rodar la seva última pel·lícula el 1990, Frankenstein desencadenat, amb John Hurt, Raúl Juli· i Bridget Fonda, però no va deixar ni de bon tros el món del cinema. Va continuar amb la tasca com a productor i amb una nova companyia, New World, es va dedicar a la distribució de cinema independent internacional als Estats Units. Les pel·lícules de Fellini, Bergman, Truffaut o Kurosawa van arribar al públic americà gràcies a Corman. L’home que havia triomfat gràcies al cinema barat de la sèrie B es va convertir així en emissari dels cineastes més prestigiosos del món.c
Vadirigir60pel·lícules, envaproduir500,va actuaren37ivadistribuir Truffaut,Fellinio BergmanalsEstatsUnits