La fràgil monja que va crear un imperi de la caritat
Després de ‘Sound of freedom’, Monteverde porta al cinema la fundadora de les Missioneres del Sagrat Cor, patrona dels emigrants
Loretta Young hauria d’haver tornat el cinema amb aquest paper el 1976 dirigida per Martin Scorsese, però el projecte no es va materialitzar. Mig segle més tard, la primera santa dels Estats Units, la patrona dels emigrants, la fundadora de les Missioneres del Sagrat Cor de Jesús, té el seu biopic en un moment en què el cinema de temàtica religiosa va a l’alÁa. El mexicà Alejandro Monteverde, director de l’exitosa i discutida Sound of freedom, torna als cinemes amb Una mujer italiana (Cabrini) ,en què juntament amb estrelles com David Morse, Giancarlo Giannini o John Lithgow participa fins i tot el tenor Rolando Villazón. Un film protagonitzat per Cristiana dell’Anna que recorre la sorprenent vida de Frances Xavier Cabrini (1850-1917), una monja llombarda de salut fràgil que no només va esquivar una vegada i una altra la mort, sinó tots els poders, des del Vaticà al primat de Nova York i el seu alcalde racista, que desdenya les onades d’italians que vivien en les pitjors condicions imaginables a final del segle XIX, quan arriba Cabrini i aconsegueix fundar un empori amb orfenats, hospitals i universitats arreu del país.
Monteverde reconeix que no sabia qui era Cabrini i va quedar impressionat. “Va tenir un impacte molt fort als EUA, especialment entre els immigrants italians, i em va semblar estrany que ningú no sàpiga qui és. Ja Martin Scorsese va desenvolupar un guió en el seu moment, però no es va aconseguir. Ara ja hi ha tres estats als EUA que en lloc de celebrar el dia de Cristòfor Colom celebren el dia de Cabrini. …s la vida d’una guerrera. I m’agrada fer cinema que et deixi un estat de reflexió quan s’acaba. I l’audiència pensa com continuar lluitant amb les seves pròpies lluites i també en viure per als altres, fer pels altres. Vivim en un món egòlatra, posseït pel narcisisme, estem tots enfocats només en el que jo vull fer. Estem acostumats a veure gent vivint al carrer com si fos normal. Aquesta pel·lícula convida a crear un debat, un diàleg: de debò això és normal? Als EUA la gent creix vivint als carrers, nens, tenim ciutats de cases de campanya, al centre de Los Angeles ja són barris sencers. Això no és normal!”.
Per sort, diu, hi ha coses que han canviat respecte a l’època de Cabrini. “Soc immigrant als EUA des de fa més de 20 anys i si em pregunteu si alguna vegada he sentit racisme, he de dir que no, però potser inconscientment m’he allunyat dels que eren racistes”, tot i que admet que hi ha un problema amb la immigració de masses actual: “…s massa gran i necessita un diàleg entre republicans i demòcrates. …s com una guerra, han d’unir-se. Sense un diàleg entre tots dos, no es pot solucionar”. Al film mostra la misèria immunda que pateixen els compatriotes de Cabrini a la zona de Five Points. “Va ser un racisme molt fort, els veien com una classe inferior, crec que també per ignorància, en aquells temps no es viatjava tant. Primer el racisme va ser contra els irlandesos, i tal com anaven arribant, després els italians, els asiàtics, i després els hispans, on som ara”.●
“En aquell Nova York hi havia un racisme molt fort contra els italians, els veien com una classe inferior”