Plensa, contra la normalitat de la guerra

L’artista català presenta una col·lecció de pintures i una escultura vertical en una galeria de Nova York

Parlar amb Jaume Plensa no sempre és fàcil. L’altre dia, per exemple, a la inauguració de la seva exposició a la galeria Lelong, al barri novaiorquès de Chelsea, no hi havia manera de trobar un moment per conversar. Quan no apareix Jorge Pérez, empresari, col·leccionista d’art i filantrop, sorgeix un matrimoni que li mostra un dels seus caps escultÚrics –“és de mida petita”, aclareix el marit– instal·lats al jardí de casa seva, o una parella de joves afroamericans que elogien aquelles sis torres individuals (més de dos metres cadascuna) compostes per lletres que en conjunt formen la paraula utopia. “Deuen ser artistes”, afirma Plensa amb modèstia després de sentir la felicitació.

Utopia? “Crec que cal tornar a demanar-ho tot. I demanarho tot és utopia. És el romanticisme. Cal tornar a demanar-ho tot perquè ens hem acostumat al món polític, que sempre negocia un mínim, i no pot ser que sempre estiguem demanant els mínims”.

A la llista del que s’ha de demanar hi especifica unes quantes coses: “Que s’aturin automàticament totes les guerres, que es deixi la circulació lliure arreu del món, que s’acabi el concepte de frontera i de bandera”, qüestions que semblen avui dia més utÚpiques que mai.

Al marge d’una altra peÁa més aviat de taula (vistes les dimensions habituals), aquelles sis escultures de lletres tenen la característica que és la primera vegada que hi introdueix la verticalitat. “Darrere hi ha la idea de pont entre el material i l’immaterial. És com si fessis una columna que pots escalar, que pots pujar, per tocar el que és immaterial, el que és diví, una cosa que se’ns escapa, que està per sobre de nosaltres. I la paraula és la clau de tot plegat”, afirma.

PerÚ aquesta obra, a més de ser original a la seva carrera, és una excepció en aquesta exposició, titulada Silent diary, composta bàsicament de quadres en què es combinen les lletres i les paraules dels poetes com a fil conductor. En aquests quadres es barregen els seus eterns caps amb poemes (T.S. Eliot, William Carlos Williams, Baudelaire, Shakespeare).

“En aquest món de violència, de guerra en tants llocs, la poesia és més necessària que mai”, remarca. “M’ha semblat que era important ensenyar aquestes creacions a Nova York per dir a la gent: alerta, la poesia pot ser la gran eina que de vegades busquem perquè es resolguin aquests dilemes tan complexos. El poeta és el gran inspirador de la societat, tot i que la gent no se n’adona”, continua.

Afirma que tota aquesta obra va sorgir a l’estiu, amoïnat per una guerra al cor d’Europa (i tot encara ha empitjorat amb el conflicte a l’Orient Mitjà). “Ens hem oblidat de què significa la pau perquè pràcticament no hi ha ni un moment de pau al

Els seus dibuixos, en què barreja caps i poemes, són compostos com telegrames urgents

món. Estem en una guerra permanent”, assenyala.

Per aixÚ els seus dibuixos s’expressen “gairebé en format telegrama”, remarca. “Són papers enganxats sobre els papers en tires de text que he amplificat dels llibres, escanejats i enganxats sobre el paper, com les tires que antigament feien els telegrames, com si fos urgent”.

Com a espectador de si mateix, Plensa se sorprèn per la lleugeresa que representa el dibuix, quan ara torna a estar obsessionat a treballar una cosa que pesa tant com la pedra.c