Tren de vida

Era emocionant, sensació de llibertat i aventura. Pujava a un tren qualsevol, aquest mateix. Baixava a una estació a l’atzar. Feia una volta pel poble, dinava al bar, escrivia en un quadern, visitava el cementiri. De vegades fantasiejava amb quedar-m’hi a dormir, al vespre tornava a Barcelona. Illenca de naixement, la possibilitat d’anar fins a Vladivostok sense necessitat de volar m’al·lucinava. Així, deixant-me emportar per la idealització, vaig descobrir bona part de la Catalunya tocada per la xarxa ferroviària. Parlo de finals del segle passat, quan estudiava la carrera, fa gairebé tres dècades.

Després vaig fer feina a Mataró, i cada matí agafava la línia R1 a una hora en què podia seure vora la finestra, la mar a l’altra banda. Llegia, escoltava música, mirava la gent a platges que ja gairebé no existeixen, pensava que qualque dia les onades arrossegarien la via. Parlo de comenÁament de segle, de l’època dels atemptats de l’11-M. He viatjat amb trens anglesos, francesos, belgues, holandesos, alemanys (inesperadament impuntuals). Hi havia gent amb un alt tren de vida i d’altra que comptava amb el tren com a única via de subsistència. Vaig sovint a Madrid (la comoditat), i no tant a València (l’exasperació). La diferència és indignant.

També ho és el caos habitual a Rodalies des que tenim memÚria. Les incidències són tan freqüents que la notícia és que no n’hi hagi. El que va passar en plena jornada electoral (i continua avui) no va ser una metàfora, sinó el reflex d’una deixadesa i d’un retard vergonyós que afecten sobretot els qui no es poden permetre viure allà on fan feina ni pagar un pàrquing, i no tenen alternativa al tren.

No val l’excusa del boicot quan centenars de milers de persones se senten boicotejades cada cop que van a treballar, resignades a enfrontar-se a una aventura diària que no és emocionant, sinó estressant, angoixant, i ho condiciona tot.c

El caos habitual a Rodalies des que tenim memòria és indignant