L’escarabat que Kafka es va esforçar a amagar
Galaxia Gutenberg publica un llibre de cartes de l’autor, moltes d’inèdites en castellà
Ottomar Starke farà el dibuix per a la coberta de La transformació. He pensat que potser voldria dibuixar l’insecte mateix. Això no, sisplau, això no!”, va pregar Franz Kafka per carta a Georg Heinrich, de l’editorial Kurt Wolff, amoïnat per la possibilitat que un escarabat il·lustrés la portada d’una de les seves obres més conegudes.
La missiva s’ha esmentat moltes vegades, a propòsit de La metamorfosi, ja que l’obra també és coneguda així, però és ara quan el lector la pot llegir completament en castellà. Galaxia Gutenberg portarà a les llibreries el 22 de maig el segon dels tres volums que ocupa l’edició integral de les Cartas de Kafka en castellà, que recull més de 150 missives inèdites de l’autor en aquesta llengua, ordenades de manera cronològica, i que es basa en l’edició crítica alemanya de Hans-Gerd Koch, un dels experts més reconeguts de l’escriptor.
“La transformació la van llegir amb sorpresa i admiració els contemporanis que van arribar a llegir-la, i va contribuir al prestigi de Kafka”, explica a La Vanguardia Ignacio Echevarría, a cura de l’edició espanyola, dirigida per Jordi Llovet, i que se centra en “un dels seus períodes més interessants, no només pel context de rerefons de guerra mundial, sinó també perquè és quan li diagnostiquen la tuberculosi que li segarà la vida”.
Malgrat que Kafka sent “la urpada de la mort”, acaba admetent als amics que la malaltia li ha portat “més coses bones que dolentes”. Al seu amic de l’ànima, Max Brod, a qui anys més tard demanaria que destruís la seva obra per complet –una cosa que, per sort, no va fer–, li va arribar a dir: “Els primers mesos amb prou feines la noto. He arribat a pensar que la tuberculosi, tal com jo la pateixo, no és una malaltia especial, sinó només un reforçament del germen general de la mort”.
Echevarría explica que el diagnòstic “va suposar un alliberament”, ja que li va servir d’excusa per als seus “compromisos laborals i per a la seva relació amorosa amb la Felice”, a qui acusa de provocar-li “insomnis, tensions i migranyes, que van acabar desembocant en la malaltia”. Kafka va aprofitar la tuberculosi per posar fi al festeig. Això no el va eximir de sortir amb més dones, com ara Julie Wohryzek, que va conèixer en una estada al sanatori de Schlesen, i Milena Jesenská, un altre dels seus grans amors, encara que acabi assumint que la relació no pot avançar més perquè ella està casada.
“Jo no lluito per tu amb el teu marit, la lluita només té lloc dins tu. Si la qüestió depengués d’una lluita entre el teu marit i jo, fa molt que tot estaria decidit. En l’atmosfera de la teva vida en comú amb ell, jo realment no soc més que el ratolí a la ‘casa gran’, a qui, a tot estirar una vegada a l’any, permeten travessar en diagonal la catifa”, lamenta a la carta que tanca el llibre. El pròxim volum, que s’espera que surti en alemany al novembre, se centrarà més en aquest particular festeig i en els últims anys abans de morir.
“Una de les coses que més s’evidencien en aquest volum és que a Kafka li importava més escriure que publicar. Sí que s’interessava, en canvi, en els detalls relatius a les característiques tipogràfiques de les seves publicacions. Però abans de res, la seva obsessió era escriure, no ser escriptor”, assenyala Eche
“No soc més que el ratolí a qui, a tot estirar una vegada a l’any, permeten travessar en diagonal la catifa”
varría. Tant és així que, quan l’escriptor milionari Carl Sternheim li va voler regalar l’import íntegre del reputat premi Fontane, que acabava de guanyar, l’autor no ho va entendre: “He escrit a Sternheim. No és del tot fàcil escriure a algú de qui no s’ha tingut notícia directa per donar-li les gràcies sense saber exactament de què”, va revelar a l’editor Heinrich Meyer, que li va aconsellar que agraís el gest.
L’anècdota no és més que una altra prova de la reputació que Kafka va tenir en vida en determinats cercles, cosa que va permetre que revistes i editorials se l’acabessin disputant, ja que eren coneixedores del seu taratolins lent. “Però ell mateix es boicotejava, ja que no va donar mai per acabada cap novel·la, tot i que sí que va publicar diversos llibres. Era molt exigent i, alhora, no tenia gens de pressa per publicar”, segons Echevarría. Però sí per escriure. Qualsevol detall, per ínfim que semblés, era susceptible d’aparèixer als seus escrits, com ara la plaga de a la granja de Zürau de la seva germana, que va ocupar moltes línies a les seves missives i que van acabar sent el germen de Josefina la cantora o el pueblo de los ratones, el seu últim conte curt.
Lluny del que pugui semblar, a causa de la constant presència de rosegadors i al seu recent diagnòstic, l’estada de cinc mesos a Zürau va suposar un dels períodes més feliços de la seva vida. “Se sent alliberat de la seva possessió d’escriptor i dels seus lligams. I és en aquest context quan escriu Aforismes de Zürau, que són unes perles filosòfiques en què reconsidera la seva relació amb la vida, la mort, el pecat i la culpa. No és literatura pròpiament, però sí alta filosofia”, argumenta l’editor.
En fos conscient o no, el que deixen clar gran part de les cartes és que, per una raó o altra, tot el seu entorn aplaudia tant la seva empatia com el seu saber fer. Fins i tot els directius de l’Institut d’Assegurances d’Accidents de Treball, la seva feina, que el van salvar d’anar al front perquè era considerat un treballador “imprescindible”.