A FELIX WELTSCH, PRAGA Zürau, dijous 15 de novembre del 1917

Estimat Felix, el primer gran error de Zürau: una nit de ratolins, una espantosa experiència. Jo mateix soc indemne, i el meus cabells no són més blancs que ahir, però va ser horrible. Abans havia sentit de tant en tant (he d’aturar l’escriptura a cada moment, de seguida en sabràs el motiu), enmig de la nit, un lleu rosegar, en una ocasió fins i tot em vaig despertar tremolant i vaig anar a donar un cop d’ull, però de seguida es va acabar... però aquesta vegada era un tumult. Quin poble espantosament mut i sorollós. A les dues del matí em va despertar un murmuri al costat del llit, i ja no va parar fins al matí. Cistella del carbó amunt, cistella del carbó avall, traçant diagonals per l’habitació, descrivint cercles, rosegant la llenya, xiulant baixet enmig del silenci i transmetent sempre la sensació de calma, del secret treball d’un poble proletari i oprimit a qui la nit pertany. Per salvar-me mentalment, vaig localitzar el soroll principal al costat de l’estufa que em separa de la resta de la cambra, però era pertot; el pitjor era quan tota una colla es posava a saltar alhora. Em sentia completament desvalgut, sense cap mena d’agafador, no m’atrevia a llevar-me, a encendre el llum, l’únic que vaig aconseguir va ser emetre alguns crits per provar d’intimidar-los. Així va passar la nit, al matí no podia llevar-me de fàstic i de tristesa, em vaig quedar al llit fins a la una, amb l’orella en tensió mentre un d’ells, incansable, traginava tot el matí a la cistella, ja fos per posar fi als treballs de la nit o per preparar el següent. Ara he ficat el gat a la cambra, a qui de sempre odio secretament, sovint l’he d’espantar quan vol saltar a la falda (interrupció de l’escriptura); si s’embruta he d’anar al pis de baix a cridar la criada; si fa bondat (el gat), s’ajeu al costat de l’estufa, mentre al costat de la finestra un ratolí despert abans d’hora rasca sense cap dubte. Avui tot se m’ha fet malbé, fins i tot la bona i densa aroma i el gust del pa de la casa és de rata. D’altra banda, ja estava inquiet quan me’n vaig anar al llit ahir a la nit. T’havia volgut escriure, i havia escrit dues pàgines de dues cartes, però no aconseguia avançar, no aconseguia concentrar-me seriosament. Potser per aquesta manera com al principi de la teva carta parles amb tan poca serietat de tu, et rius de tu mateix sense que sigui possible trobar les raons del riure. Amb aquesta lleugeresa que pretens adoptar, sens dubte no hauries arribat a l’edat que tens, vull dir en el cas que continuessin sent iguals la resta de les circumstàncies. [...]

La meva salut és bastant bona, suposant que la por dels ratolins no sigui pitjor que la tuberculosi. [...] Cordials salutacions per a tu i la teva esposa.