Què faries tu...?
Un sol radiant ★★★✩✩ Direcció: Mònica Cambra, Ariadna Fortuny Intèrprets: Laia Artigas, Núria Prims, Nunu Sales Producció: Espanya, 2023 (79 min) Drama
En una de les seves cançons més celebrades, Polanski i el Ardor es preguntaven què faries tu en un atac preventiu de l’URSS. Això de l’atac preventiu tenia a veure als vuitanta amb la pluja indiscriminada de míssils sobre els caps i el dia del judici final. En qualsevol cas, es podria dir que el que el grup madrileny es qüestionava realment en aquella cançó politicofestiva era saber què faries si et diguessin que el món s’acaba demà. Ells es responien sense respondre. No ho sé, deien. Què diríem nosaltres?
L’apocalipsi, des de la bomba atòmica, també és una qüestió recurrent al cinema. La carretera (2009), per parlar d’alguns títols més o menys recents, convertia la desesperació en la seva nota dominant. L’espanyola Fin (2012), de Jorge Torregrosa, buscava respostes al thriller. Per la seva banda, Melancolia (2011), de Von Trier, convertia la malenconia, com calia esperar, en la seva raó de ser. Un sol radiant, l’última aportació a la desfeta col·lectiva que arriba a la pantalla gran, es decanta de la mateixa manera pel desconsol a l’hora d’afrontar la fi del món tal com la coneixem.
Organitzada com una successió de vinyetes de vida quotidiana, de caràcter bucòlic, enmig d’uns paisatges idíl·lics, Un sol radiant té com a protagonistes una mare (Núria Prims), la seva filla gran (Nunu Sales) i la seva filla petita, la Mila (Laia Artigas, la protagonista infantil d’Estiu 1993). La fascinació per la pel·lícula de Carla Simón és evident en aquest esforç col·lectiu, amb dues directores titulars i tres més als crèdits. Com a Estiu 1993 la nena Mila/Laia, ara a les portes de l’adolescència, és al centre de tot. És la mirada innocent sobre un món que s’enfonsa. El film se situa en el que podríem definir com la part final del procés d’acceptació d’una sentència de mort. Ja m’enteneu, aquelles etapes de negociació amb la realitat resumides als famosos cinc estadis successius: negació, ira, intent de compromís, depressió i acceptació. Fins al punt que es decanta – s’estanca, i aquí hi ha el problema més gran– en la depressió i l’acceptació absoluta. Si no pots fer res, val més fer el que sempre has conegut. El brogit del món queda lluny; el compte enrere ha començat. Tic-tac, tictac. Què faries tu...?