David contra Goliat
El 1974, ‘el Tarangu’ Fuente va tenir dominat ‘el Caníbal’ Merckx en un Giro inoblidable
Nascut a Limanes , a prop d’Oviedo, el 1945, José Manue lFu ent ees va forjar la fama de ciclista agosarat, potser excessivam e nt, amb dues victòries alaVu e ltaaE spanya (1972 i 1974), un tercer lloc al Tour del 1973 i, especialment, les batalles amb Eddy Merckx e nun es edicions apassionants del Giro d’Itàlia.
El Tarangu (des pr e ocupat, sobrenom heretat del seu pare i el seu avi) no feia presoners ila seva ànsia de glòria e lva portar, molt possibleme nt, a p erdre un Giro que tenia a l’abast. Va passar el maig del 1974, ja fa 50 anys.
Fuente corria al Kas,ales ordres delllegendari Antón Barrutia i acompanyat dels millors ciclistes, Luis Ocaña a part, del pilot espanyol. Aquell 1974 es va proclamar vencedor de la Vuelta que va acabar a Sant Sebastià el diumenge 12 de maig, el mateix dia qu es ’acabava la Lliga del Barça de Cruyff i qu ee l Granoller ses proclamava campió de la d’handbol gràcies alain superable actuació del se um eta, Papitu Perramon, i la victòria (13-6) sobre l’Atlètic de Madrid a l’última jornada.
P e rincr e ïble qu e se mbli avui dia, en tot just quatr edes i , el dijous 16, va començar el Giro d’Itàlia, amb arrencad animé s ni menys que al Vaticà i benedicció papal a càrrec de Pau VI. I allà hi havia Fuente, sense recuperació, amb prou feines, dispos ata encadenar tres setmanes llargues mé s de competició i plantar cara al colós Merckx, el Caníbal, l’invencible . El belga ja acumulava quatre victòries al Giro, quatre Tours i una Vuelta. El seu palmarè se n altres curses e nab solut menors no cabria en aquestes pàgines. Era el favorit indiscutible, el dorsal número u. Com explicava el mateix José Manue lFu ente ,“el far que tots observem. El s se us moviments marcaran la competició”.
El Tarangu va sortir des bocatialat ercera etapa, a la Campània, primer dia amb una mica de muntanya aban sd ’acabar al vertiginós descens fins a Sorrento, es va enfundar la maglia ros a.E dd yM erckx, possiblement encara curt de forma, va cedir 42 segons. Font, dorsal 91, anava encabritat. Va tornar a guanyar a la novena, al Monte Carpegna, despré sd ’un cara a cara entre la boira amb e lb elga. Un cim avui batejat com a Passo Marco Pantani qu e el Tarangu va coronar amb 1m18s i amb Merckx intentant desesperadame ntr etallar diferències, totalment aïllat. Fuente jatenia una renda de 1m40s a la classificació general.
El brau asturià, serrant les dents, mirada fixa, pedaleig regular impassible, era el centr e de les converses als bar s de tot Espanya i copava les portades .“M erckx sota e lfu et de Fuente”, titulava el Mundo Deportivo, “Tromba espanyola” assenyalava el Marca.
Do sd ies més tard, una altra etapa pe ra Fuente ,in saciable . 41 segons més .Ijat enia e lt emut Caníbal a una distància que podia defensar honrosament a la contrarellotg ede Fort ede i Marmi, ja a la Toscana, sobre 40 quilòmetres, l’única d’un Giro fonamentalment muntanyós.
Allà Merckx era el favorit incontestable i es va mostrar imperial. Mose r,P etterson, Ritter, Gimondi, Baronchelli... Tot ses van inclinar davant Merckx. Fuente va patir fora del se ut erreny, però va conservar la maglia rosa amb una renda reduïda a només 18 segons i un panorama falaguer: encara quedaven onz ee tapes aban sde la conclu ió a Milà i si se ren de muntanya, amb lessDolomites a l’horitzó. Si Fuente jugava les seves cartes amb a s túcia, aquell podia ser el seu gran Giro.
Però es va enfonsar. A la catorzena etapa, anant cap a Sanremo, Fuente va llançar un atac innecessari, sense esperar a la gran muntanya, i quan va tenir un defalliment, el Caníbal se ’l va m enjar. Amb el Tarangu a la deriva, a la meta Merckx li va treure... vuit minuts. Una lliçó, una més, del campió belga, que va acabar conquerint el cinquè Giro.
“H e es tat un egoista, volia guanyar més temp se n aquesta etapa, h ee xigit treballar al màxim a l’equip i quan les forces m’han fallat...”, es va sincerar el Tarangu,
El ciclista asturià va guanyar dues Vueltas i va ser podi a les tres grans per etapes, amb 14 victòries parcials
ja a la m e ta.
Al es e tapes restants , Fu ent ee ncara en va guanyar dues més, entre les quals ,la prestigiosa dels Tres Cim sde Lavaredo. Cinc victòri ese n total. I 14 dies amb la maglia rosa. Al llarg de la seva carrera va se r po d ial es tres grans voltes i va acumular 14 victòries parcials. El 1971 va arribar a disputar-les, i acabar-les, totes tres .El 1976, amb problemes renals, va haver d’abandonar el ciclisme .D esprés va ser propietari d’una botiga de bicicletes a Oviedo, va col·laborar en el llançament de l’equip Clas-Cajas turivar ebre un afectuós homenatge aA stúries, el 1995, al qual van anar, entr ed ’altres ,M erckx, Gimondi i Thévenet.
Fuente va morir amb tot just 50 anys, el 1996, despré sde complicacions posteriors aunin evitable trasplantament de ronyó. Hauria pogut batre Merckx, ho va tenir a l’abast dels pedals ,p erò no ho va aconseguir. Potser el millor resum com a punt final a aquell històric Giro del 1974 va ser e lqu e va aparèixe ral es pàgines d’aquest diari: “Imagineu-vos què li hauria passat al pastor Davi ds inol’ encerta amb la pedrada. Doncs això li ha passat al nostre David particular davant el Goliat adormit Edd yM erckx”.