Els ‘royals’ a través de les fotos

Una exposició recorre els últims cent anys de la història dels Windsor

Per una vegada els Windsor, acostumats a l’adoració i la fama, són els personatges secundaris de l’obra. Els autèntics protagonistes són els fotògrafs que els han fet els retrats al llarg de l’últim segle, han projectat la seva imatge, han donat visibilitat, han marcat el to d’una època i han acostat a uns súbdits amb qui solen mantenir una considerable distància.

La King’s Gallery del palau de Buckingham ha aplegat 160 fotos, negatius i documents des del 1920 fins ara que són una narració visual d’un segle d’història de la monarquia britànica, amb els seus alts i baixos, en la popularitat i la polèmica, en la guerra i en la pau, a través de les lents d’artistes com Cecil Beaton, Annie Leibovitz, Rankin, Dorothy Wilding i Antony Armstrong-Jones (lord Snowdon). En el cas d’aquest últim, la relació va anar més enllà del que és estrictament professional i el 1960 es va casar amb la princesa Margarida.

Una institució tan distant com la monarquia britànica ha fet servir els retrats fotogràfics com un mecanisme fonamental per expressar el poder, la grandesa, el sentit de tradició, l’abraÁada de la modernitat, la solidesa, la seguretat... Les imatges han estat un instrument per establir una certa intimitat amb el poble, i encara més abans de l’arribada de la televisió i de l’explosió de les xarxes socials.

L’exposició, que s’acaba d’inaugurar i hi serà fins a la tardor, no només mostra les fotos de la família reial, sinó que es recrea en tot el delicat procés que hi ha al darrere, la preparació, el posat, l’actitud del subjecte, les instruccions perquè transmeti la imatge que en aquell moment vol donar, les notes dels autors, la correspondència entre ells i els membres de la família reial... Examina l’evolució del seu estatus com a expressió artística al llarg del temps i el seu impacte sobre la cultura.

La mostra, presentada essencialment en ordre cronològic, comenÁa amb els anys vint i trenta, l’edat d’or de la “fotografia social”, i continua a través de la prosperitat i els avenÁos tecnològics de la postguerra, quan els joves integrants de les famílies reials europees competien amb les estrelles de cinema perquè els captessin les càmeres. Molts dels nous estudis que es van crear eren dirigits per dones, com ara

Madame Yevonde i Dorothy Wilding (autora de la frase “a casa meva poso el sol on jo vull”), que van aportar una estètica molt més moderna, fins i tot trencadora per als convencionalismes de l’època.

Cap fotògraf no ha exercit tanta influència en la projecció de la imatge dels Windsor com Cecil Beaton, que els va retratar durant sis dècades. A l’exposició de la King’s Gallery hi ha les més cèlebres, com les oficials de la coronació d’Elisabet II i una de la reina mare el 1939 als jardins del palau.

Alguns dels fotògrafs reials van desenvolupar estrets vincles amb els seus protagonistes, però cap d’una manera tan especial com Antony Armstrong-Jones, un dels més prestigiosos de la dècada dels cinquanta, amb un estil mancat de pretensió que va cridar l’atenció dels Windsor. Es va convertir en part de la família casant-se amb la princesa Margarida. Fotos d’ella que transmeten una considerable intimitat, tant d’abans com després del matrimoni, formen part de la mostra.

L’última sala de l’exposició fa referència a l’arribada del color i les innovacions al retrat fotogràfic dels últims quaranta anys, i el reconeixement generalitzat com un art en si mateix, amb exemples com ara la imatge de la reina Elisabet a càrrec d’Andy Warhol o les aportacions de David Bailey, Nick Knight i Annie Leibovitz.

La princesa Diana apareix en tres fotografies –una de to maternal, les altres dues en primer pla– , la reina Camil·la en quatre, i el rei Carles III, en una selecció que va des que era un nen rodanxó fins a la coronació l’any passat, passant pel divuitè aniversari. Però, després dels fotògrafs, la gran protagonista és Elisabet II, a través d’imatges del llarg regnat, unes de més laborioses i consciencioses que altres (a Leibovitz només li va concedir vint-i-cinc minuts).

La fotografia més antiga és una de la princesa Alícia, duquessa de Gloucester; les més innovadores són imatges inèdites de Jordi VI inspeccionant els danys al palau pels bombardejos alemanys, i la més entranyable, la de quatre mares –Elisabet II, Margarida, la princesa Alexandra i la duquessa de Kent– amb els seus nadons.c

La reialesa britànica ha fet servir la fotografia com a recurs per establir una certa intimitat amb el poble