La batalla (perduda?) dels realistes contemporanis
L’obertura d’un museu monogràfic a Almeria i la proliferació de mostres revifa l’interès per un moviment que se sent menyspreat
Quan a mitjans dels anys setanta del segle passat Julio Vaquero (Barcelona, 1958) va ingressar com a alumne a la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, va viure un episodi “terrorífic”. Els seus companys d’aules van apunyalar els quadres figuratius dels molts pintors catalans que poblaven els passadissos. La guerra entre els suposats “moderns” i els menyspreats “antics” arribava a cotes de màxima virulència i ell, que havia triat treballar a partir de la realitat, era de sobte del costat dels venÁuts, aquells que haurien de navegar en els marges de l’espai on l’art contemporani passa.
“Això és una cosa que m’ha acompanyat tota la vida, des que tinc memòria, com una dona que ha d’estar demostrant constantment que és verge o jo què sé”, intervé Antonio López (Tomelloso, 1936), el gran mestre del realisme espanyol, per a qui el vell debat entre figuració i abstracció és tronat, diu, i afegeix que per molt que a la pintura realista se la continuï menyspreant des dels museus, “aquí soc. He viscut de la pintura, he exposat en moltes parts del món, m’han comprat i hi ha gent a qui li agrada el que faig, que ho defensa, que li dona suport... No s’ha d’exagerar. Això no és un credo polític que diguis si m’agafen m’engarjolen o en fan desaparèixer. No, tampoc no és això. La línia del realisme a Occident no ha desaparegut mai i això és molt important tenir-ho sempre en compte”.
La recent obertura del Museu del Realisme Espanyol Contemporani d’Almeria, el primer i únic de caràcter monogràfic en l’àmbit estatal, i la confluència d’una sèrie d’exposicions (Més enllà del realisme. Art figuratiu de la Xina i Espanya, al Palau Reial; Isabel Quintanilla a la Thyssen; l’antològica que va protagonitzar el mateix Antonio López a Barcelona i amb què se saldava un deute històric...) podrien fer pensar que la figuració realista torna. Que aquesta pintura que durant tant de temps ha estat vista en cercles avantguardistes com passada de moda o simplement reaccionària, un terreny exclusiu de vells antiquats, està adquirint un nou prestigi i visibilitat en l’escena artística. “No ho crec, potser aquesta setmana o aquest mes això és així, però som més o menys al mateix lloc de penombra”, atura López.
“Penso que s’han superat molts prejudicis i avui se’ls torna a mirar sense les ulleres de les controvèrsies del passat, però queda molt per fer”, considera Guillermo Solana, que des del Museu Thyssen-Bornemisza, de què és director, ha impulsat mostres importants dedicades a l’hiperrealisme nord-americà, a Richard
Estes, els Realistes de Madrid, monogràfiques d’Antonio López, una altra de María Moreno en cartera, l’actual d’Isabel Quintanilla o la consagrada recentment en col·laboració de la National Gallery de Londres a Lucien Freud. Un artista incontestable que, recorda, fins als anys vuitanta se’l continuava titllant de reaccionari i només se li permetia entrar en la historia de l’art per la porta lateral. “Crec que encara als noranta, amb motiu d’una exposició a París, Philippe Dagen, el crític de Le Monde, el va anomenar pompier couperose, o sigui, un artista kitsch i vinculava la seva obra a la cuperosis, la malaltia de la pell. I tot i això avui ningú dubte que és un pintor formidable, d’enorme originalitat, dels més grans de final del segle XX”.
“Jo no sé si Andrew Wyeth o Edward Hopper van tenir dificultats a Amèrica, però allà estan. Hi ha molts espais per a l’art a part de l’oficial. I què? No passa res”, treu ferro Antonio López, apaivagat pels anys i aparentment ja aliè a la polèmica que el 1993 el va enfrontar al Reina Sofia, quan durant mesos es va negar a exposar al museu fins que no s’incloguessin els pintors realistes a la col·lecció permanent del centre. “A mi em sembla molt bé que no s’exposi el realisme dolent, que n’hi ha, i de fet sovint em veig embolicat en exposicions de realistes amb pin
tors que no m’agraden gens, però no entenc aquest dogmatisme, aquesta castració que deixa fora tot el que no té a veure amb l’abstracció, amb l’informalisme matèric, amb allò conceptual... especialment aquí, a Catalunya, on el que persisteix és la falta de criteri, la ignorància que no distingeix entre l’obra d’uns pintors d’ofici, alguns d’ells dignes, altres menys, i la d’altres que a partir del realisme t’obren la porta a un altre lloc i fan una aportació extraordinària”, lamenta Vaquero.
Perquè el moviment realista no és homogeni ni en el seu estil, ni en els seus mètodes, ni en les seves ideologies. Malgrat el seu compromís amb la figuració i la funció representativa de l’art, els seus objectius i perspectives divergeixen enormement. Pot ser difícil trobar originalitat i transcendència, però no més que en altres àmbits. Tampoc no té a veure amb el fotorealisme. Quin sentit tindria que Antonio López anés cada estiu a pintar la Puerta del Sol, invertint-hi hores i esforÁ, si amb una fotografia s’aconseguís el mateix?
Vaquero, que a més de pintor i assessor artístic de la Fundació Sorigué sovint és reclam per impartir conferències sobre art figuratiu, creu que aquesta condemna a discórrer per les vores no l’han patit per exemple els pintors americans, on Richard Estes conviu al MoMA amb Rothko sense problemes. Aquí això no passa, malgrat iniciatives com les exposicions Realisme d’avantguarda o Realisme a Catalunya que, comissariades per Sergio Vila-Sanju·n, van contribuir a visibilitzar durant els noranta la dimensió del fenomen. No hi ha una causa única, sinó que conflueixen molts factors, assenyala Vaquero. Un d’aquests, i no el menor, és que a les galeries des del punt de vista comercial els interessa més “tenir artistes energètics que produeixen molt i poden proveir una àmplia demanda que elles mateixes s’encarreguen de crear, que amb pintors que treballen a partir de la naturalitat amb una meticulosa lentitud”. Però a més, des del punt de vista del comprador, “l’art que té molta personalitat, un Lucien Freud, per exemple, quan el tens a prop se’t tira a sobre, et sobreposa, t’empeny, et commou. …s molt més fàcil conviure amb un Pollock”. I encara: “Es dona un fenomen curiós pel qual tot el que no sigui crear una cosa nova no té dret a la vida. Com si no fóssim contemporanis”.
“L’entrada als museus d’art contemporani potser vindrà donada per la via del contingut, pel que diuen les imatges, com ha passat amb Paula Rego, una artista figurativa a tomba oberta, que
Antonio López: “La polèmica m’acompanya tota la vida, com una dona que ha de demostrar que és verge”
Guillermo Solana: “S’han superat molts prejudicis i es mira sense les orelleres del passat, però queda per fer”
de realitats socials que la connecten amb el món d’avui”, intueix Solana. El pintor Josep Segú (Salomó, 1958), autor d’assajos com El nou realisme a Catalunya i al món o Pintar la realitat, creu malgrat això que, tot i que amb molt retard, “el realisme està sortint de l’ombra perquè l’art oficial, les avantguardes, són en un atzucac i la gent torna a mirar la realitat, el que té al seu voltant. Però, vaja, tampoc no crec que es converteixi en un moviment hegemònic ni de bon tros”, matisa, i observa una nova generació d’artistes “que fan la figuració ja no per mirar el món, sinó per explicar històries pròpies, personals”. “Intentaré no ser un vell amargat –conclou–, però el cert és que la consideració cap a la mena de pintura que jo faig és nul·la”, malgrat l’èxit de la seva actual exposició a la sala Parés, Tots els mecanismes, que amb prou feines ha aconseguit repercussió mediàtica.
Mentre s’obria el museu a Almeria, es tancava la galeria Marlborough, que ha deixat òrfeparla na tota una generació de realistes espanyols, entre ells Antonio López, que ha cedit al centre andalús prop de 60 peces, entre altres de seves, de la seva dona, María Moreno, i de Francisco López. També, per marcar els límits entre uns i altres, obres de Gordillo, Lucio Muòoz i Joaquín Ramo, pintors abstractes que formen part de la seva col·lecció personal. Enterrada la destral de velles polèmiques, López es confessa admirador de Tàpies des que tenia quinze anys i va veure a Madrid uns autoretrats seus “amb llàgrimes, surrealistes, màgics...”. Molt després, el 2010, es va plantejar modelar el seu bust i un vespre d’agost va anar a visitar-lo al seu estudi. Ja estava feble però va poder estar amb ell i prendre mesures del seu cap. Quan va voler tornar-hi per a una segona sessió, l’artista ja estava molt malalt i no es van poder veure. Al cap de poc temps va morir. “La trobada va ser un moment molt feliÁ i emocionant. El sentia afí, malgrat les diferències, amb una gran sensibilitat i talent per a la pintura. I per mi, la pintura és la pintura. L’art és una professió de risc, no només per als realistes”.●