La memòria afectiva
A l’artista, pensador i analista cultural li interessa el conjunt que manté viva la pregunta
Per Jorge de los Santos, una biblioteca és una acumulació d’afectes. I casa seva, a Vidreres, és una memòria afectiva. Viu envoltat de llibres que l’han estimulat, en què ha volgut aprofundir i amb què ha creat un vincle. En tant que objectes, no són tan importants com el que el portà fins a ells: podria dir on els va comprar i en quina circumstància. Entrà per primer cop a una llibreria amb dotze anys i ho mirava tot amb la timidesa d’un sex shop. Va ser a Mataró. Li cridà l’atenció un de koans del zen que deia: “El cel és originàriament transparent, però, a força de mirar-lo, la vista s’enfosqueix”. Encara el guarda.
També recorda la vegada que va trobar, en unes festes de Sant Narcís i molt barat, un exemplar de l’Heliogàbal d’Antonin Artaud. S’assegué a una terrassa amb son pare, que el solia acompanyar als encants de llibres, i quan el va fullejar va veure que era una primera edició dedicada pel mateix autor. De los Santos va estudiar filosofia, però la seva formació resideix més en la compra de llibres que en la universitat: de sobte t’apassionaves per alguna cosa i, a les llibreries de vell, cercaves un títol, en descobries d’altres. Tenir-ne un de capçalera el terroritza, perquè llegir és la seva manera de situar-se al món, “és el que et posiciona cap a fora; agraeixes extraordinàriament a aquests gegants que et donin referències i et permetin progressar, anar d’un lloc a l’altre”. Ell ho ha aconseguit físicament. El gran de tres germans, va néixer a Sevilla. Amb quatre anys vivia a Barcelona, després a València. El 1977, son pare –enginyer industrial– va ser director general d’una empresa de Maçanet i s’hi traslladaren. De petit li regalà El rayo que no cesa, de Miguel Hernández, li llegia la Ilíada abans de dormir, “és una concepció concreta de l’ésser humà, i la tragèdia va ser enormement significativa per a mi”.
De los Santos començà a fer exposicions el 1990, obtingué diversos premis de pintura. Va viure a Madrid, Londres, París, “hi anaves amb dos duros i dues maletes buides, i tornaves del Cinquième absolutament desbordat”. La casa, amb llar de foc al mig i l’estudi adjacent, és de 1989. Hi ha quadres seus, un sac de boxa; sempre ha practicat qualque art marcial, com ara el kendo. Té dos cans de muntanya del Pirineu (Onix i Copy) i dos moixos perses barrejats molt simpàtics (Kuroneko i Nuga). Damunt d’una taula de billar, un full de la Bíblia de Luter; manuscrits en pergamins, amb signatura del notari el 1691; una creu copta; una nina balinesa.
Li interessa el conjunt i que li interessi el conjunt, “tot allò que manté viva la pregunta”. La seva, afirma, és una biblioteca de treball, endreçada per èpoques, moviments o nacionalitats. Teoria de l’art a la dreta, poesia al fons –hi recorre sovint, “sobretot aquesta època”; l’entusiasmen Pizarnik, Bachmann, Celan–, catàlegs, teatre, música. Ocupen prestatges que s’anaren fixant a les parets, els primers de vidre, els altres de fusta: “Tot és progressiu, un procés de desenvolupament, com anar existint, ho vas provant”. Al pis de dalt, literatura. La filosofia, a tocar de la porta. Es dedica a la crítica cultural contemporània, prepara conferències, escriu articles; el darrer, sobre fins a quin punt podem suportar totes les veritats. Això el porta a Nietzsche, entra a Cioran, passa a Primo Levi. Els pensadors del segle XX no s’entenen sense els clàssics: “És inconcebible conèixer Deleuze si no coneixes Heràclit”. Al voltant del sofà s’apilen els llibres “fora d’òrbita” que no caben a les prestatgeries; dues columnes de Lobo Antunes, que el fascina.
Fa poc comprà a Amazon Cementerio de las naranjas amargas, de Josef Winkler, edició en francès. Una noia la dedicava al seu pare difunt. De los Santos no llegeix en format digital perquè codifica el text en pantalla com a imatge i és incapaç de retenir-lo; imprimeix tot el que li interessa.
A la cuina hi ha els llibres que li agradaria treure’s de sobre, però li costa, “la lògica d’un sol ús no fa per a mi”. Creu que la seva afecció i fidelització per les coses i les persones pot ser més un defecte que un valor. Interpreta que formen part d’ell mateix i li costa desprendre-se’n. Envoltar-se de llibres li transmet sensació de llar. Són la memòria del que ha estimat.●
Llegir és la seva manera de situar-se al món, “el que et posiciona cap a fora, anar d’un lloc a l’altre”