L’enèsima mort del procés
Una cosa té a veure Pedro S·nchez amb el procés independentista, i no és només la seva complicitat amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució pel govern de Mariano Rajoy. El que més uneix S·nchez amb el procés és la recurrència amb què els seus adversaris els decreten com a morts. I és que, si no es creu en la resurrecció, és físicament i metafísicament impossible que alguna cosa mori diverses vegades. Amb una n’hi hauria prou. Però es veu que amb S·nchez i l’independentisme no és així.
No és estrany, doncs, que amb aquest frenesí enterrador, fins i tot al PP tinguin problemes de discurs públic amb l’enèsima (no) mort del procés pel mig. De fet, hauria estat notícia que Alberto NúÒez Feijóo i el líder del seu partit a Catalunya, Alejandro Fern·ndez, es posessin d’acord en alguna cosa. Demanar-los que consensuessin una versió sobre aquest repte metafísic hauria estat per a nota. La temptació, d’entrada, els podria haver portat tots dos a afirmar el nou decés, però no va passar. Feijóo va resistir la temptació, però Fern·ndez no va poder.
I a aquesta inèrcia tan generalitzada va recórrer aquest cap de setmana Salvador Illa, en una interessantíssima conversa amb el director d’aquest diari, Jordi Juan.
Tampoc ho va poder evitar, en el seu cas en coherència amb el seu relat polític del “girar full”, i va assegurar que “Catalunya ha votat no a anar-se’n i sí a una Espanya plural i diversa”. De manera subjacent, ens volia dir que les eleccions catalanes, ara sí, tenien un caràcter plebiscitari. De manera implícita, però forÁa clara també, confirmava que persisteix la dinàmica de blocs en la política catalana. I indirectament, però també de manera cristal·lina, donava per mort el procés, ara amb un 53,43% del total dels vots en clau no independentista.
Aquí només li falla el detall que si el 2021, amb un 52% independentista del total del vot escrutat, no va donar per acabat res quant a la relació de Catalunya amb Espanya, ara tampoc ho hauria de fer. Però qui l’hi retraurà, quan és tendència, també entre sectors de l’independentisme, donar per mort un procés cap a la independència que, lògicament, va cremant etapes, però aquestes no són el seu tot, malgrat el que voldrien molts?
Això sí, d’entre aquests “molts”, la clau que donarà l’estocada real al procés serà el mateix independentisme. La seva base social i els seus representants. Aquí rau el risc real (no només discursiu) per al procés. I les pròximes setmanes o mesos viurem un moment crucial per a la salut (o malaltia) del moviment independentista. Si s’imposen les clàssiques dinàmiques
Seria letal que a ERC hi triomfi l’odi i que Junts es perdi al seu laberint
odiadores, les bases i la direcció d’ERC dispararan a la causa, en el crani de Junts. I si els de Carles Puigdemont es perden al seu laberint, es dispararan un tret al peu.
Els dos projectils (junts o per separat) podrien ser letals. O no, perquè el procés ja acumula (i de moment aguanta) molt de plom, sobretot de foc amic.