El front retòric de l’odi
Hi ha més crispació en el debat polític i mediàtic que en la vida ordinària de la gent. La banalitat amb què s’utilitzen els conceptes de nazisme, feixisme, genocidi o apartheid em recorda les reflexions de George Orwell escrites fa un segle en què deia que “s’ha de reconèixer que el caos polític actual està relacionat amb la decadència del llenguatge” i que “potser és possible efectuar alguna millora començant pel front verbal”.
Quan hi ha mal ambient en general el llenguatge es vulgaritza. No m’estranya descobrir, apuntava Orwell als anys trenta del segle passat, que els idiomes alemany, italià i rus s’haguessin deteriorat com a conseqüència de les dictadures. Els sistemes autoritaris temen contrastar els discursos amb la realitat. Canviar el sentit de les paraules, ho va dir Montaigne i ho va repetir Lewis Carroll, és el primer pas per deformar la realitat. Els autoritaris són els que ho saben fer millor.
Som enmig d’un llarg procés electoral i la retòrica i els insults corren d’un extrem a l’altre sense calcular-ne les conseqüències. L’últim episodi lamentable l’ha protagonitzat el president Milei quan va insultar el cap del Govern espanyol i la seva senyora sense més proves que les que han aparegut a la premsa o les que es puguin deduir indiciàriament per la decisió d’un jutge. El president argentí ha respost per boca del seu portaveu a Buenos Aires amb un catàleg d’insults a Milei per part del mateix Sánchez i molt especialment del ministre Óscar Puente, que va dir que el president argentí es drogava.
Picabaralles diplomàtiques i llenguatge hostil que, ara per ara, no ha arribat a afectar els interessos econòmics mutus i tampoc la bona entesa entre els espanyols i els argentins, amb tantes coses compartides durant segles.
L’odi a l’adversari en la política dels països democràtics l’estem veient diàriament en el debat electoral nord-americà d’enguany. Trump insulta obertament Biden i periodistes i jutges que li porten la contra. L’atemptat contra el primer ministre eslovac, Robert Fico, es va atribuir al clima d’odi que es respira en aquell país. L’odi arrossegat entre israelians i palestins o entre ucraïnesos i russos és conseqüència de la guerra que prèviament ha estat alimentada per discursos per destruir vells o nous enemics.
El problema és que el llenguatge polític d’odi no es queda en simples paraules, sinó que es trasllada a la massa crítica mediàtica i pot arribar finalment a la societat en el seu conjunt. La guerra és també un fracàs de la paraula.
L’odi s’ha anat acumulant al llarg dels segles i els xocs entre Orient i Occident es remunten als temps en què els califats de Bagdad i Damasc van arribar fins al centre de França al segle VIII després d’apropiar-se de la península Ibèrica. Després van venir les croades i més tard el setge de Viena pels otomans. El segle passat està sembrat d’odis irreconciliables com el genocidi turc sobre els armenis del 1915 i el genocidi de jueus i gitanos pel nazisme. Stalin va posar en marxa fams i assassinats industrials que van costar la vida a milions de persones.
La força pot inclinar la balança cap a qui té més armes i més homes per sacrificar. Però no s’ha de menysprear l’impacte del llenguatge en un món en el qual s’ha socialitzat el coneixement que traspassa fronteres físiques, ideològiques i culturals. S’ha produït un fort moviment de terres al subsol mundial.
Hamàs, Al-Qaida, Hizbul·lah o els cartells del narcotràfic no disposen d’estats, ni tan sols Palestina no ho és, ni d’exèrcits amb comandaments identificats. Si es captura o es mata els seus dirigents, tornen a organitzar-se perquè el poder no és personal, sinó que obeeix a un discurs que es transmet per un relat d’odi alimentat per paraules de rebuig de l’altre que venen de molt lluny.
Una tercera guerra mundial és improbable amb les tàctiques i les estratègies de les anteriors. Podem assistir a una guerra mundialitzada sense fronteres ni exèrcits ni estats majors en la qual les noves tecnologies permetin entaular grans batalles ideològiques a través dels ministeris de la veritat orwel·lians que destrueixin els discrepants, els minoritaris que tenen idees pròpies, els que tinguin el valor de pensar lliurement.c
Hi ha més crispació en el debat polític i mediàtic que en la vida ordinària de la gent