Quan la vida real es va convertir en art
El Prado exhibeix el gran art social del canvi de segle a ‘Art i transformacions socials a Espanya (1885-1910)’
Durant un temps va ser rebutjada com una de les “greus malalties” del “desordre” que va patir l'art de finals del segle XIX. Avui, en canvi, la pintura social d'aquell moment protagonitza la gran exposició de la temporada del Museu del Prado amb 300 obres que mostren com per primera vegada la vida quotidiana es va convertir en objecte d'art. El món de les fàbriques, incloent-hi els accidents mortals i les vagues. L'emigració massiva a Amèrica, sobretot a Cuba i a l'Argentina, només 400.000 persones l'última dècada del segle. Els hospitals i la malaltia. La investigació científica i la religió, les escoles i, fins i tot, la prostitució substitueixen la pintura històrica en voga fins aleshores i queden reflectits en quadres moltes vegades de mida enorme, impactants. Alguns arribats de fora, com ara l'enlluernador La tornada de la pesca, de Sorolla, que ve del Museu d'Orsay. Tot i això, molts d'altres pertanyen al mateix Prado, malgrat que amb prou feines es mostraven fins al 2021.
Una situació que canvia radicalment amb Art i transformacions socials a Espanya (18851910), una exposició amb el patrocini del BBVA que recorre 25 anys en què van tenir lloc forts canvis socials, incloent-hi la derrota del 1898. Un temps que en política comença amb cinc anys de govern liberal després del pacte entre Cánovas i Sagasta per la mort d'Alfons XII i que s'acaba amb un altre liberal, José Canalejas, l'assassinat del qual, reconstruït en un curtmetratge del 1912, tanca la mostra. De fet, l'exposició recorda com la gran pintura del moment –hi ha imponents quadres de Picasso, Rusiñol, Nonell, Regoyos, Gutiérrez Solana, Mir, Anglada-Camarasa, Romero de Torres o els germans Jiménez Aranda– va conviure, va reaccionar i també es va alimentar de les noves arts, des del cartell fins a la fotografia i el cinema.
De fet, cada sala té un petit gabinet adjacent amb fotos i cartells que completen la imatge d'època de cadascun dels temes tractats, incloent-hi la puixant fotografia eròtica, de què hi ha nombrosos exemples, com ara els mostraris que tenia Antoni Esplugas al seu gabinet el 1890 perquè els clients seleccionessin les “imatges galants” que volien adquirir. Imatges pròximes a quadres de denúncia com ara Tràfic de blanques, de Sorolla, o La bèstia humana, de Fillol, però també a escenes més urbanes com L’espera (Margot), de Picasso.
De fet, la mostra, comissariada per Javier Barón, cap de l'àrea de conservació de la pintura del XIX al Prado, recorre la diversitat del moment. L'enorme quadre Una sala d’hospital durant la visita del metge en cap, de Luis Jiménez Aranda, medalla d'honor a l'Exposició Universal del 1889 a París, marca el començament d'un primer naturalisme influït per Velázquez que seria substituït amb el canvi de segle per una mirada més expressiva a la qüestió social influïda tant pel Greco com per les transformacions de la resta d'Europa, i que s'exemplificaria en Darío de Regoyos, Nonell, Anglada-Camarasa, Gris i, per descomptat, Picasso.
“Alguns dels grans artistes espanyols van fer els primers passos en aquesta temàtica”, recorda Miguel Falomir, director del Prado, que remarca que aquest art social “tenia una presència en la societat com no ens en podem fer una idea, era un moment abans de fer-se producte d'autoconsum per a professionals i col·leccionistes”. “Els artistes –conclou– tenien molt presents la crítica i el públic, es presentaven a grans exposicions nacionals, i les obres calaven entre la gent, moltes eren objecte de vívids debats en la premsa i la societat. Molt d'això s'ha perdut amb un art més endogàmic, enclòs en circuits, un dels camins que pren l'art al segle XX”.c
La mostra aplega quadres de Picasso, Sorolla, Rusiñol, Nonell, Anglada-Camarasa i Romero de Torres