Més llum per al barroc

A la Universitat de Barcelona (UB) necessitaven urgentment una restauradora. Van trucar a Ana Ordóñez (Madrid, 1960), experta en pintura antiga. I va anar a l’edifici històric de plaça Universitat. Va recórrer les escalinates de marbre que uneixen el vestíbul i la planta noble i es va dirigir cap al rectorat, creuant la galeria on pengen, una mica cabotejats, els retrats de tots els rectors que han governat el prestigiós centre universitari d’ençà que aquest es va traslladar de Cervera a Barcelona el 1863. Finalment va entrar a la imponent sala de juntes del govern, adornada amb sis quadres de grans dimensions, tots cedits pel Museu Nacional del Prado.

Un grup de funcionaris de la universitat s’apinyaven davant una pintura de Luca Giordano, Sagrada Família amb els atributs de la passió. Quan s’hi va acostar va descobrir el motiu de l’expectació: una forquilla clavada a la tela. Sorpresa, va preguntar. Pel que sembla, alguns estudiants havien ocupat el rectorat per una protesta i van llançar un cobert a la tela. Ningú no s’havia atrevit a desclavar-lo per por de causar una destrossa més gran.

La restauració de l’oli de Giordano va ser la primera actuació d’Ana Ordóñez en l’ampli fons cultural de la UB. Des d’aquella data, el 1997, l’experta ha passat els seus estius en alguna sala de la universitat restaurant alguna obra del seu patrimoni artístic. Només la crisi econòmica va interrompre la continuïtat de les visites. El rector actual, Joan Elias, ha reprès les restauracions mentre reclama que les administracions es facin càrrec del pes de mantenir uns béns públics.

Ordóñez va aprendre l’ofici de la seva bèstia Antonia Martínez Chumillas, mestra de restauradors. I els seus treballs s’han centrat en el Museu del Prado, el Ministeri d’Afers Exteriors i la Casa Amèrica. Actualment, a més dels estius a la universitat, coordina el projecte de conservació i restauració de la catedral de Barcelona. Com que els objectes són diversos (retaules, escultures de pedra, campanes, obres de fusta, pergamins), organitza comitès científics abans d’emprendre la restauració, en què participen professionals de diferents disciplines. Aquest últim estiu, aprofitant també l’absència d’activitat lectiva, ha “il·luminat” El rapte de les sabines, que

La UB va encarregar a la restauradora Ana Ordóñez la reparació d’una pintura barroca de la sala de juntes

va pintar al segle XVIII l’artista barroc Sebastiano Conca. Es tracta d’una tela de grans dimensions que llueix a la sala de juntes del rectorat en virtut d’un acord amb el Museu del Prado, rubricat al segle XIX.

Ordóñez ha trigat dos mesos a eliminar la brutícia i els vernissos rovellats, aixecar la capa pictòrica d’antigues restauracions i reintegrar el color en les petites pèrdues amb un pinzell de 0,3, de manera que a l’espectador l’absència de color no li pertorbi la visió. “Cal aconseguir, amb petits puntejats o subtils ratlles, l’efecte que el pintor volia donar”. La tela del revers del quadre va patir una rascada. Probablement va ser als anys trenta, durant el trasllat al Monestir de Pedralbes, on el van portar per preservar-lo dels avatars de la guerra. El tall es va apedaçar amb un retall d’un vell diari: El periódico de la República.

La UB disposa d’un total de 56 quadres del Museu del Prado, la majoria dels quals van arribar els anys 1877, 1880, 1881 i 1883. “Cada edifici és conseqüència de la història que li ha tocat viure”, indica per referir-se que a la sala de juntes no hi ha una continuïtat de temes o de temps, com passaria en un museu. “Ni tan sols els marcs no són iguals”. Pe-

rò conviuen bé els Rizi, Gilarte o Bassanao. I donen solemnitat a l’espai. El cost de reparació d’El

rapte de les sabines ha estat de 14.000 euros. Fins al pròxim segle no s’haurà de tornar a tocar si es cuida com fins ara. Però queden moltes obres per mantenir a la universitat barcelonina, i no només pintures. Cada any la universitat destina uns tres milions a reparacions i manteniment de l’edifici.

Una de les queixes del rector actual de la UB, Joan Elias, és que l’administració tracti igual una universitat moderna que una d’antiga, compromesa amb la salvaguarda del patrimoni històric, artístic i cultural. I, per tant, necessita més finançament. En aquest sentit s’afegeix a les reivindicacions de les universitats més antigues d’Espanya que reclamen la seva singularitat: Salamanca, Madrid, Alcalá, Granada, Oviedo, País Basc, Santiago de Compostel·la, Sevilla, València i Valladolid. Es reuniran el pròxim mes de novembre a la Complutense de Madrid per elaborar un document conjunt que recordi la determinació de la Comissió Europea en protegir els béns culturals i valorar el paper que tenen les universitats.

El mes de juny passat es van reunir els vicerectors de cultura d’algunes d’aquestes universitats i van redactar una declaració d’intencions. “Considerem que les universitats espanyoles tenen un patrimoni divers (arquitectònic, artístic, científic, etc.) que és d’una importància extraordinària en el conjunt de l’Estat i que no està prou reconegut, conservat i divulgat”.

Sol·liciten una acció coordinada d’universitats i del seu màxim organisme, la Conferència de Rectors (CRUE), per aconseguir que el Govern i les autoritats autonòmiques reconeguin l’esmentat patrimoni i contribueixin a la seva conservació i divulgació prenent com a punt de partida la celebració de l’Any del Patrimoni Europeu.

La UB és una de les poques universitats que disposa d’un especialista dedicat al patrimoni i que fa esforços titànics per aconseguir finançament. Quan l’arquitecte Elias Rogent va dissenyar els plans de la universitat el 1868, va preveure que cada facultat tingués un petit museu, explica un portaveu de la universitat. Però no es va arribar a fer per falta d’espai. L’equip actual de la UB valora crear un museu o un gabinet de curiositats on es recullin tots aquells objectes de valor o d’interès que atresoren les facultats del campus, des d’una vella proveta fins al primer ordinador que va entrar a l’edifici i que ja és una antigalla.

Ordóñez repassa l’acabat final

Els campus amb més béns es reuniran al novembre per demanar més compromís a l’Administració

de la pintura, al costat d’una experta del Museu del Prado. Tornar a penjar-lo a la paret no és una operació senzilla. El quadre de Conca és aixecat per diversos operaris experts en trasllats d’obres d’art. Estan disposats a les bastides i a terra. A causa de la mida i pes de l’obra l’han de pujar coordinadament i per trams, per la qual cosa s’ajuden de cavallets de diferents alçàries. El grup conté la respiració en cada alçada. La tela flameja i sembla que les sabines i els seus capturadors cobren vida. Finalment traven el marc a la paret i el subjecten amb unes cadenes de grans baules gravades al segle XIX.

Quan el quadre ja està disposat sobre la paret, la restauradora s’allunya uns passos per revisar el resultat. “Falten uns retocs de pintura daurada sobre la mitjacanya del marc de fusa”, suggereix. I mentre prepara la pintura explica que el color daurat, que es feia servir en substitució d’or fi, aïlla l’escena de la pintura de la resta d’elements de l’habitació permetent que l’espectador concentri la seva vista sobre la pintura.

“L’or bolca la llum al quadre i li dona lluminositat, el separa de l’espai i ajuda l’espectador a ficar-se en l’escena; per això és el color dels marcs a l’època”, indica la restauradora. El veterà conserge que ha ajudat en l’operació s’emociona visiblement. “Queda tan net que és com si haguessin aparegut més figures en l’escena”.

Les universitats reclamen més reconeixement a la seva tasca de conservació del patrimoni

cultural

LLIBERT TEIXIDÓ