Negra i lluminosa

El passat 23 d’abril, vaig començar la meva ruta de llibres i xivarri del dia de Sant Jordi per la Barceloneta. Em vaig acostar, com altres anys, al carrer de la Sal on i

van obrir l’any 2002 la llibreria Negra y Criminal, que va expandir al nostre país l’ona de la novel·la policíaca fins a convertir-la en terratrèmol. Estava tancada. Paco Camarasa, el llibreter, comissari fundador de la BCNegra, propagador del gènere negre i de somriures murris, ja no hi era. Se’n va anar a principis d’abril. El càncer va ser un criminal que no hi va haver manera de detenir. No hi havia ni

Montse Clavé Paco Camarasa

autors, ni musclos, ni llibres... Només silenci. La porta de fusta estava tancada, amb unes flors i una nota afectuosa de la gent dels clubs de lectura que conduïa el Paco.

Va ser fa uns dies, quan estava fent un tomb pel carrer de la Sal. Veig llum a dins. Truco a la porta suaument i escolto passos. M’obre

Està ordenant papers, perquè el Paco tenia muntanyes de papers, fitxes de llibres, retalls de premsa... La Montse em diu que té estones millors i estones pitjors però que a la llibreria se sent bé: “És un lloc que és ple d’energia positiva perquè aquí vam ser feliços”.

Tornar a la Negra y Criminal és entrar en un santuari del crim llegit. Miro al meu voltant. Allà hi ha l’altar laic dedicat al déu

amb un falcó de cartó pedra vigilant les edicions d’El falcó maltès recopilades per tot el món, les edicions pulp més sorprenents, el mòbil del crim flotant sobre els nostres caps i la reixeta que impedeix caure a través de la trapa que porta al magatzem del soterrani, on

Montse Clavé. Hammett

pot veure’s pintada la silueta d’un cadàver. Hi ha l’arxivador on

desava obsessivament retalls de premsa i, com no, el moble fosc que arxivava un altre material no menys sensible: les ampolles de whisky personalitzades. El Macallan d’Andreu el Talisker per a que no suporta el whisky irlandès...

Un barri com la Barceloneta, desbordat pel turisme de xancleta, està molt necessitat de referents culturals perquè la seva imatge no sigui la d’aquells estrangers que baixaven a comprar al súper en pilotes. La Montse fa un gest de tristesa: no és una potentada, aviat haurà de vendre el local. Pot acabar convertit en apartament turístic o en un altre adrogueria dels pakis. Perdre el patrimoni cultural és llançar sorra a un sembrat. Hem de decidir si volem ser una ciutat de franquícies i paelles congelades o una ciutat única que mostri la passió i la creativitat dels seus ciutadans. L’hi vaig sentir dir més d’una vegada al al Saló de Cent davant

Philip Kerr, Martín, Paco Camarasa

d’alcaldes i regidors: “Una ciutat sense llibreries no és una ciutat, és una urbanització”.

Li dic a la Montse que potser l’Ajuntament de Barcelona s’adoni de la importància d’aquest espai cultural tan singular sorgit de l’impuls d’uns ciutadans, que podria allotjar clubs de lectura ara dispersos, ser un arxiu permanent de novel·la negra i un lloc on organitzar trobades o formació relacionada amb la literatura de misteri. La Montse sospira: “A més de la compra requeriria el manteniment del lloc obert i actiu...”. Em desinflo: “És cert, no és rendible. No podem oposar-nos a la lògica econòmica que ho aplana tot com una piconadora”. I llavors a ella li brillen els ulls blaus: “Potser sí que podem!”. Deixar-se perdre aquest espai seria un fracàs per a la ciutat. Senyora i senyors de l’Ajuntament: podem?