La Vanguardia (Català) - Culturas
Un niu d’escarabats
Mónica Ojeda (Guayaquil, 1988) el 2014 va publicar la seva primera novel·la, La desfiguración Silva, que va passar pràcticament desapercebuda. Nefando (2016), nascuda sota l’estímul del Màster de Creació Literària de la Universitat Pompeu Fabra, li va permetre sortir dels estrets límits en els quals viu la narrativa equatoriana per convertir-se en una de les veus més brillants de la nova literatura llatinoamericana i molt favorablement acollida al nostre país.
Les radicals propostes estètiques reapareixen ara a Mandíbula. “En lo prohibido está todo principio creador”, deia llavors. La seva és una escriptura subversiva, pertorbadora, que a Nefando s’inspirava en autors com Herschell G. Lewis, Joseph Sheridan, Philip K. Dick, Isaac Asimov o Osvaldo Lamborghini, i ara ho fa en pel·lícules com Psicosi, de Hitchcock, o El inquilino, de Polanski, i en escriptors com Edgar Allan Poe, Lovecraft, George Bataille, Lacan o el Moby Dick de Melville. Les nombroses citacions que obren el llibre sembla que li suggereixin el títol o l’esperit de la novel·la, com Lacan –“estar dentro de la boca de un cocodrilo”– o Leopoldo María Panero: “...la mandíbula de la muerte / de la mandíbula caníbal de la muerte”. Referències a textos que, com es deia a La desfiguración Silva, són “un disparador hacia conexiones importantes”.
Aquestes connexions, reforçades per un seguit de motius recurrents i pels avenços i retrocessos al llarg del relat, formen part d’un teixit complex no tant per la seva estructura com per la densitat dels símbols i pel que no es diu. Els protagonistes pertanyen a dues generacions diferents, però deuen haver patit traumes semblants, relacionats essencialment amb la mare i amb l’escola. Clara López Velarde –els mateixos cognoms que el poeta mexicà Ramón López Velarde– va tenir una relació conflictiva amb la seva mare, que l’acusava de pervertida “por lo que me tocaba allí debajo de pequeña”. A la seva mort es va obsessionar per convertir-se
S’inspira en pel·lícules com ‘Psicosi’ de Hitchcock o ‘El inquilino’ de Polanski, i en escriptors com Poe