Procés econòmic

Una de les dates claus del procés és el 15 de juny del 2011. Aquell dia, en plena crisi, el govern de Mas presentava els seus pressupostos al Parlament en la lògica de les retallades. La protesta contra aquestes polítiques i el sistema que les avalava era el motor del 15-M, el moviment que feia un mes havia ocupat la plaça Catalunya. El 15 de juny els indignats van traslladar el combat a la Ciutadella. L’estratègia era encerclar el recinte del parc per bloquejar l’entrada dels parlamentaris. Les càrregues dels Mossos, entre trets i empentes, van ser considerables. La tensió, creixent. Un grup de polítics van ser citats a la comissaria del carrer Bilbao. Des d’allà mateix van pujar a un helicòpter que els traslladaria a tocar del Parlament. Malgrat que no li feia cap gràcia aquell mitjà de transport, Andreu Mas-Colell –conseller d’Economia– hi va pujar. “La vista aèria en apropar-se al parc de la Ciutadella era interessant. No s’hi veia gaire gent. El parc era molt, molt lluny d’estar rodejat”, es pot llegir al sòlid i necessari llibre d’anàlisi d’aquells anys que el conseller Mas-Colell ha escrit juntament amb dos dels seus principals col·laboradors: Albert Carreras i Ivan Planas.

“Des d’allí es veia una Barcelona tranquil·la. Tot és relatiu”. La sessió es va desenvolupar sense massa incidents. Uns i altres tenien les seves raons. Allò que els responsables econòmics de la Generalitat tenien clar, tanmateix, era el mal tràngol que la conjuntura els estava fent passar, la pitjor per a un polític: “Distribuir l’empobriment en lloc de distribuir l’enriquiment”. Perquè semblava no haver-hi alternativa a la restricció de la despesa: sense reduir el deute implementant mesures d’eficiència, en un moment de caiguda en picat dels ingressos pressupostaris, no es podria obtenir el finançament dels mercats que era l’única font de recursos que permetria seguir fent polítiques públiques. Aquesta lògica implacable, contra la que es revelaven els indignats, tenia una derivada menys espectacular i potser més determinant: la tensió creixent entre els governs de Barcelona i Madrid. Aquesta tensió, patida reiteradament i cada vegada més com una humiliació, és el tema de Turbulències i tribulacions. Sense aquest llibre el procés no s’entén.

Aquí hi ha dades estadístiques, episodis concrets i hores de negociacions. Es critica algunes polítiques expansives que van provocar la fallida de caixes d’estalvis com les males arts del govern central per salvar Bankia. Queda clar que, a l’hora d’afrontar el col·lapse as-

Van constar la mala conjuntura que els esperava: distribuir l’empobriment en comptes de la riquesa