Amunt i crits
A Ciutat Vella la gentilesa tendeix a brillar per la seva absència; vivim envoltats d’excessos
Al costat del BornCC m’he topat amb un estrany grupet d’estiuejants. No eren els típics turistes amb pantalons curts i camisa hawaiana, com els de l’escultor hiperrealista Duane Hanson. No. Eren viatgers de debò, homes nets i serens, vestits d’un blanc impol·lut, amb pantalons per sota el genoll, sahariana, mitjons i sabates blanques també, ulleres de sol, salacot i un bastonet. Tenien un aire d’exploradors britànics en terra colonitzada. S’esforçaven per presentar-se com a visitants discrets i respectables. No em vaig poder estar de comentar una obvietat: “Vostès semblen turistes”. “Sí, senyora”, em van contestar respectuosament (tot això en anglès, of course). Astorada per l’amabilitat, vaig reprimir el meu impuls d’antropòloga inquisitorial i no vaig preguntar res.
A Ciutat Vella (Gòtic, Raval, Born i Barceloneta) la gentilesa tendeix a brillar per la seva absència. Vivim envoltats d’excessos: ramats de dos-cents patinadors envaint els passejos, tropes de trenta bicicletes ocupant carrerons de menys de tres metres d’amplada, cadenes d’autocars vomitant riades de gent, desenes de milers de persones desembarcant a port en una tarda, mercats i botigues a vessar, skaters sorollosos desafiant l’asfalt a tota hora, centaures mecànics borratxos circulant de pressa per les voreres, escamots de carrets rodats amb autonomia musical, llauners insistents i top manta colorits, carrers bruts i desbordats, terrasses sorolloses i cares, servei desagradós, persones èbries cridant de nit i matinada set dies a la setmana, urinaris pudents de plàstic antiestètic sense planificació urbana, festes privades incontrolades, festes públiques controlades amb sessions de fins a vuit hores seguides de música brutalment amplificada. Fins i tot tenim sexe underground.
Vaig girar-me per tornar a mirar, nostàlgica, aquells senyors disfressats de turistes com cal .Isiels explico que jo sóc nativa del barri, una espècie en extinció, delmada fins a només ocupar la meitat dels habitatges del barri, i els demano ajut, si us plau? Els mostraria Nobody knows I’m a native, el vídeo que Les Salonnières, unes artistes locals, van gravar a la Rambla cridant consignes com ara “on ha fugit el somni de la Barcelona Olímpica?” o “Cobi, torna, que guanya el capitalisme especulatiu!”. Denuncien un procés de gentrificació destituent: mòbing generalitzat al veïnat, augment exorbitant dels preus dels lloguers, substitució del comerç de proximitat per cadenes multinacionals, increment desmesurat d’hotels i apartaments turístics, i ocupació privada abusiva de l’espai públic (la proporció als voltants del BornCC és d’uns 300 seients de terrassa de bar per 19 de públics). D’això alguns polítics en diuen equilibri. Potser m’haurien escoltat. Semblaven persones civilitzades.