Clare McAndrew
DIRECTORA D’ARTS ECONOMICS
Clare McAndrew, fundadora i directora general d’Arts Economics, és l’autora de l’informe El mercat espanyol de l’art el 2017, radiografia sobre galeries, cases de subhastes i col·leccionisme, impulsat per La Caixa.
El mercat de l’art a Espanya surt del coma definitivament. No és que el seu estat sigui per tirar coets. El pacient continua dèbil, amb tendència ferma a millorar però lluny del vigor que mostrava en els anys daurats anteriors a la recessió (2006 i 2007). En números, la recuperació es xifra en un augment del 20% en les vendes des del 2014 –amb increments del 12% aquell any i del 9% el següent–, fins arribar als 385 milions d’euros: una suma lleugerament superior –per primera vegada en gairebé una dècada de depressió– a la del 2008, però encara a distància considerable dels 480 milions dels anys anteriors al crac financer mundial. El diagnòstic ve de l’informe sobre la situació del sector a Espanya elaborat per l’analista irlandesa Clare McAndrew que va fer públic ahir l’Obra Social La Caixa.
Aquesta lleu millora en el comerç d’obres d’art a escala estatal des del 2014 és encara més significativa en el sentit que, per contra, a escala global les vendes van baixar un 17% durant el mateix període. La qual cosa, afegida a les bones perspectives de galeristes i marxants per a aquest exercici i el futur immediat, permet ser “optimistes”. És com ho veu almenys l’economista autora de l’informe, que en entrevista amb La Vanguardia va considerar factible que d’aquí uns quants anys les xifres tornin als nivells del 2006-2007.
No tot són llums. Juntament amb aquesta evolució relativament encoratjadora respecte a les grans xifres, la radiografia de McAndrew apunta a la “cronificació d’alguns signes de vulnerabilitat” en el mercat d’obres artístiques. L’element més destacable en aquest sentit és una excessiva dependència de l’exterior per a l’art de producció pròpia, no a les galeries però sí en les grans subhastes; sobretot en les d’obres de pintors de renom, vius o no. “Les vendes a Espanya d’alguns dels artistes principals, com Picasso, Miró i Dalí, representen un 1% o menys sobre el conjunt mundial el 2016”, va subratllar l’experta. En el cas del malagueny, fora d’Espanya es van tancar operacions per import de diversos milions de dòlars; així, Dona asseguda es va vendre a Sotheby’s de Londres per 64 milions de dòlars. Però el preu més alt que es va pagar a Espanya durant aquell any per una peça de Picasso, Petit buste de femme, no va arribar als 20.000 dòlars quan es va adjudicar a la casa Segre.
Encara que el cas sigui extrem, la tendència és general. “En la majoria de països, el mercat nacional d’un artista sol representar la proporció més gran de les seves vendes. Però no és el que passa amb els artistes espanyols: menys del 5% de les seves vendes al món es van fer dins del mateix país l’any passat”, va indicar McAndrew. Entre els pintors vius, el cas de Miquel Barceló crida especialment l’atenció. És veritat que el mallorquí sempre ha tingut èxit a fora, però la seva acceptació a casa, en termes econòmics proporcionals, sembla que va dràsticament a la baixa: si el 2006 les seves vendes a Espanya van representar el 32% del total, el 2016 només van assolir el 7,6%, sobre un volum de 2,5 milions de dòlars.
En aquest context, no és estrany que la balança comercial de l’art doni superàvit, concretament de 14 milions d’euros. No obstant això, la diferència a favor de les vendes a l’exterior ha disminuït els darrers anys a causa d’un important augment de les importacions.
Una notícia ambivalent, negativa en brut però potser positiva en termes de competència, és la dels “baixos preus” del mercat espanyol en comparació amb el conjunt d’Europa; un diferencial agreujat pel fet que la major part de les obres cares es venen a fora. “El suport de col·leccionistes internacionals de regions com Amèrica Llatina va ser essencial en la recuperació des del 2014”, destaca l’analista.
L’informe anatòmic del sector que McAndrew inclou en el seu examen mostra a les galeries com la part predominant del mercat, amb 2.845 empreses –incloent-hi també les de mitjancers privats i antiquaris– que l’any passat van negociar el 80% de les vendes totals. Del total que van moure, el 54% el van facturar dins dels seus espais; el 41% en fires, i el 5% per internet, dada aquesta última “molt interessant” si tenim en compte que l’índex de vendes en línia el 2013 va ser de només l’1%. “Els nous compradors són cada vegada més partidaris de la xarxa”, diu l’autora de l’informe. Les subhastadores sumen unes 120, de les quals les 50 principals es concentren sobretot a Madrid i Barcelona.
PROFETES FORA DE CASA
Contra la tendència general, els artistes espanyols venen més a fora que a casa
DADES AMBIVALENTS
Les vendes creixen, però els preus són baixos; hi ha fe, però també queixes pel fisc
McAndrew va lamentar la “sensació d’abandonament” de l’Administració que noten els operadors. Galeristes i subhastadors es queixen, al seu entendre amb tota la raó, de les excessives càrregues fiscals que suporten: en el cas de les importacions, l’IVA que paguen és del 10%, “el doble que al Regne Unit”.
La Gran Bretanya, per cert, continua sent hegemònica en aquesta àrea a Europa, amb una quota del 21% de tota la UE davant el 2% espanyol. El Brexit és motiu de preocupació per als agents interessats. Temen la possible introducció d’aranzels, cosa que “en el futur podria afectar el sector europeu en conjunt”, creu la irlandesa. Queda clar que l’art no està precisament al marge del que passa al món, per bé i per mal.