La joventut demana pas
Els joves britànics donen suport massivament a Corbyn però van poc a les urnes, els jubilats es decanten en bloc per May
La mobilització dels joves britànics, majoritàriament partidaris del laborista Jeremy Corbyn, serà decisiva en el resultat de les eleccions britàniques que se celebren avui.
Una vinyeta mostra un noi d’uns vint anys davant de l’ordinador, amb els cascos posats, un munt d’artefactes i pòsters de Corbyn i el Che Guevara a la paret de l’habitació. La mare li dona un cop a l’espatlla i l’avisa que falta una hora perquè tanquin les urnes. “Està bé, ja hi aniré demà”, li diu. És un dels millors resums de les eleccions britàniques.
Els joves d’entre 18 i 24 anys, segons les enquestes, prefereixen el Labour als conservadors per un marge aclaparador del 71% al 24%, però en el referèndum del Brexit i les eleccions generals del 2015 només un 42% va dipositar una papereta. En canvi, entre els de més de 65 anys May és preferida a Corbyn per 62% a 19%, però un 78% d’aquell grup d’edat vota regularment. Si es repeteix la pauta, els tories obtindran avui majoria absoluta.
Històricament la política britànica ha estat definida per qüestions de classe, els rics votaven conservador i els pobres (més els intel·lectuals d’esquerra) laborista. Però aquesta vegada no serà així, perquè no només els privilegiats econòmicament es decanten per May (per un marge del 22%), sinó també els més desfavorits (per un 17%), que, igual com als Estats Units, han comprat el missatge de família i pàtria, valors i bandera, propi de la dreta. La nova línia divisòria és generacional, els joves d’un costat, la gent gran d’un altre.
Jeremy Corbyn ha aparegut a la portada de revistes dirigides a un públic juvenil com NME i Kerrang, i en els mítings és aclamat com si fos una estrella del pop. Dècades en la política de l’oposició li han ensenyat el que ha de dir perquè les masses es tornin boges, i a més predica als conversos.
L’auditori s’ensorra quan denuncia la submissió de May a Trump (més forta encara que la de Blair a Bush) i la venda d’armes a l’Aràbia Saudita i altres règims que financen el terror. Quan recorda que un informe sobre les causes del gihadisme fa un any que és als calaixos de Downing Street sense publicar-se perquè les seves conclusions són aparentment explosives. O promet matrícules universitàries de franc per a tothom, més beques i subsidis socials per als estudiants pobres, controls als preus de l’energia, nacionalització parcial dels ferrocarrils, l’aigua i Correus, el final de l’austeritat, atenció sanitària per a la gent gran, més inversions en educació, sanitat i transport, la construcció de centenars de milers d’habitatges socials, pujada del salari mínim, mesures perquè les grans multinacionals com Google o Amazon deixin d’evadir impostos, la fi dels contractes porqueria, protecció del medi ambient...
Als seus mítings hi van milers de persones, la majoria joves, mentre que als de May tan sols centenars, gairebé tots gent gran i poc entusiasta. Però el desafiament de Corbyn és que els seus seguidors votin en comptes de quedar-se a casa jugant amb l’ordinador, veient un vídeo anomenat mentidera mentidera (liar, liar), una enganxosa cançó del grup Captain Ska que ridiculitza els girs de Theresa May sobre el Brexit, els impostos o el pagament de l’assistència social, amb milions de hits a les xarxes socials, però prohibit per la BBC i nombroses emissores de ràdio. I deixar això de votar per a l’endemà, com suggereix la vinyeta...
Fa temps que els conservadors atien la guerra generacional, conscients que la majoria absoluta de Cameron el 2015 es va deure al “poder gris” i a l’assistència massiva dels jubilats a les urnes. L’austeritat l’han pagada sobretot els joves, amb la reducció de beques i pujada de les matrícules, el tancament de piscines, poliesportius i biblioteques, mentre el Govern garantia pujar anualment les pensions per sobre de la inflació, i als més grans de 65 anys els facilitava transport gratuït, reduccions d’impostos i ajuts per pagar el gas i l’electricitat. El seu poder adquisitiu, com a conseqüència, ha pujat més que els salaris, i estan agraïts. Un de cada sis pensionistes és milionari.
Un típic exemple de ciutat universitària i cosmopolita amb vot jove i nombrosos estrangers és Cambridge, que té molt a perdre amb la sortida de la UE i va votar contra el Brexit per 78% a 22%, un dels marges més alts del país. Però com a tot arreu, el pes de la qüestió europea s’ha anat apagant durant la campanya, desplaçant-se a temes socials i de seguretat. I el resultat de l’escó dependrà de qui vota.
La política britànica ja és una qüestió d’edat: els més rics i pobres voten ‘tory’, els joves Labour