Restauració i demolició
La compra del Banc Popular, en una situació límit, pel Santander; i l’anhelat i definitiu adeu de la ciutat de Barcelona a la presó Model.
DESPRÉS d’una setmana negra, en la qual va perdre el 50% de la seva cotització borsària i va esgotar la liquiditat, el Banc Popular va ser adquirit ahir a primera hora pel Santander, al preu simbòlic d’un euro. En l’operació, realitzada sota tutela del Banc Central Europeu, va intervenir el Mecanisme Únic de Resolució europeu, que va actuar dimarts d’ofici després de constatar que el Popular era ja inviable per estar “en fallida o a punt de fer fallida”. I va intervenir també el Santander, una de les entitats espanyoles interessades en la compra del Popular, inclosos els seus actius i els seus compromisos, i disposada a ampliar el seu capital en 7.000 milions per fer-li front. A primera hora del matí, el tracte estava tancat. Prop de 300.000 accionistes i titulars de bons del banc absorbit perdran les seves inversions. Els dipositants, en canvi, conservaran els seus diners.
El desenllaç de la història del Popular –que va arrencar en un ja llunyà 1926– propicia un parell de reflexions. La primera és que el mecanisme de resolució europeu creat arrel d’una decisió comunitària del 2012 per controlar els riscos dels bancs en perill, i ara aplicat per primera vegada, ha funcionat bé. La qual cosa és satisfactòria tant pel que fa a la seva eficàcia específica com tocant a la consolidació d’un marc financer integrat; és a dir, de la unió bancària.
La segona reflexió és que la caiguda del Popular –o, més ben dit, la seva integració en el Santander– no costarà un cèntim als espanyols. Tenint en compte casos anteriors, que van requerir onerosos rescats públics, la solució del Popular és una molt bona notícia.
Des de l’òptica del Santander, l’operació no està exempta de riscos, però presenta un potencial molt prometedor. La seva conseqüència més òbvia és que el Santander es converteix, després de l’absorció del Popular, en la primera entitat d’Espanya (per davant de CaixaBank), en quota de mercat de crèdit (19,5%), de recursos (18,8%) i de pimes (24,8%), un àmbit, aquest últim, en el qual el Popular tenia una de les seves grans fortaleses. Després de l’absorció, el Santander suma un total de 17 milions de clients, i a més a més consolida la seva posició a Portugal.
Per al Popular, el desenllaç d’ahir constitueix la confirmació dels seus pitjors temors. Val a recordar que fa menys d’un mes els seus principals directius asseguraven encara que el banc no corria risc de fallida ni preparava la seva venda. Però és un fet incontestable que l’entitat arrossegava un pesat paquet immobiliari i que els seus actius tòxics s’havien xifrat en 37.000 milions d’euros. A això cal afegir una gestió que en els últims temps, lluny d’aconseguir recobrar la confiança dels seus clients, l’ha minat, com indiquen les massives retirades de dipòsits que han precipitat el final de l’entitat.
L’operació, encara que salva en part l’estructura de negoci de l’entitat i evita a tots els espanyols costos addicionals, tindrà també efectes indesitjats. Els tindrà per a la plantilla del Popular, que s’enfronta a previsibles retallades de llocs de treball. Potser els tindrà per als seus gestors, que no han sabut evitar el succeït. A més llarg termini, els tindrà per al conjunt del sistema bancari espanyol, ja que abona i contribueix a accelerar el seu procés de concentració ja en curs. I, per tot plegat, no és descartable que acabi tenint també algun efecte per a la clientela, en la mesura que pugui afavorir una redefinició de l’oferta bancària, més reduïda i per tant menys competitiva.