Quim Monzó La sala de l’avorriment
Fa uns anys, The New York Times va publicar un reportatge de Hiroko Tabuchi sobre un costum laboral japonès que no coneixia. Resulta que en aquell país està mal vist acomiadar un treballador. La llei dicta que es pot fer sense cap problema, però una norma no escrita determina que ferho és de mal gust. La tradició dicta que és molt trist que una empresa faci fora un treballador. I estem parlant de grans noms com Sony, Hitachi, Toshiba, Seiko, Panasonic... El bo i millor de cada casa. A Occident no hi hauria cap problema. Si s’ha d’acomiadar un treballador, se l’acomiada, i com més ràpid millor. Per a l’empresari no hi ha cap problema i tot són beneficis per a ell.
¿Què fan aleshores les empreses japoneses? Doncs envien l’empleat a una sala que anomenen “la sala de l’avorriment”. Allà li donen una cadira i un escriptori i el posen davant d’un ordinador. Li encarreguen feines fútils i absurdes, que l’únic que fan és humiliar-lo. Fins i tot, de vegades no li assignen cap feina, de manera que es passa el dia llegint diaris,
Al Japó, mai, mai, acomiadar un treballador; ara bé, fer-li la guitza sí
observant la pantalla de l’ordinador o mossegant-se les ungles. Per acabarho d’amanir, a la sala de l’avorriment l’anomenen també “habitació de disseny de carreres”. Cinisme en estat pur. Potser el primer dia fa gràcia passar-te el dia tocant-te la pera per comptes de treballar de debò, però a mesura que avancen les setmanes, els mesos i els anys la cosa es converteix en insuportable. És el que busquen: que a poc a poc es descoratgin i es deprimeixin. Quan els confinats en aquestes sales decideixen que no ho poden suportar més, són ells els que prenen la iniciativa: –Ja en tinc prou. Me’n vaig. Però si se’n van de forma voluntària perden part dels beneficis que cobrarien si els haguessin acomiadat normalment. És una estratègia molt cuca, que potser hauria satisfet mon pare si abans no li haguessin concedit la baixa definitiva per malaltia que, per a ell, va ser el gran triomf de la seva vida. Hiroko Tabuchi fa servir de protagonista, eix del reportatge, un home de cinquanta-un anys anomenat Shusaku Tani, que treballava al Centre de Tecnologia Sony Sendai, un centre que es dedicava a fabricar cintes magnètiques per a vídeos i cassets. Però, com sap tothom, aquests últims anys els vídeos i les cassets han anat clarament de baixa i van haver de tancar el departament. Li van oferir la jubilació anticipada. Va dir que no.
–I ara ¿què fem amb aquest home? –es va preguntar aleshores Son Goku, que ja s’havia fet adult i dirigia Sony.
Doncs enviar-lo a la sala de l’avorriment. Allà s’hi està, dia rere dia rere dia rere dia, amb una quarantena d’homes en la mateixa tessitura. Quina gran obra de teatre hauria escrit Javier Tomeo a partir d’aquesta situació. Llàstima que ja sigui mort.