Pilar Rahola La reducció del centre
De Theresa May a Jeremy Corbyn, el mapa electoral britànic reprodueix, amb una mica menys de soroll, la mateixa tendència que la resta de mapes homòlegs: la reducció del centre polític en benefici dels extrems. I no em refereixo a l’extremitat més estrident, llegeixi’s una Le Pen per la dreta o el seu paral·lel en l’esquerra, sinó d’una percepció més subtil: la radicalització dels sectors ideològics situats, històricament, en posicions més centrades.
Per dir-ho amb claredat: les dretes es mouen a la dreta, les esquerres fan el mateix a l’esquerra, i el centre es queda com un territori desèrtic i antipàtic on ningú no vol habitar. És tan evident aquesta polarització que, fins i tot els qui sempre han defensat posicions centrades, necessiten pigmentar-se amb salsa progressista o el seu invers conservador. Els límits són més definits, els territoris comuns, més difuminats i la retòrica política abunda en la rotunditat dels missatges, perduda tota ambigüitat. I em refereixo a l’“ambigüitat” en termes positius, perquè en aquests temps estem tan sobrecarregats de certeses com a mancats de matisos. Això val per a totes les democràcies
Les dretes es mouen cap a la dreta, les esquerres, cap a l’esquerra, i el centre resta desèrtic
liberals en general, tant com val, en el particular, per a les Catalunyes i les Espanyes. Exemple: les esquerres catalanes són més pancartistes i neguen el pa i la sal a les opcions de centre, convertits tots els centristes en dretes irredemptes; els de centre s’avergonyeixen del centre i necessiten semblar una mica d’esquerres, encara que aquest territori estigui superpoblat; i els pocs que es reconeixen de dretes, han extremat tant el discurs que semblen el que semblen: dretes extremes. Tothom és una mica més extrem, ergo més populista i menys racional.
Tot retornant a les eleccions a la Gran Bretanya, la radicalització ja va treure la poteta amb el Brexit, i ara ofereix tota la seva esplendor. D’una banda, May, una mala aprenent de Thatcher (no sembla tenir la seva alçada política) que s’està ofegant en la seva pròpia demagògia, atrapada entre les promeses impossibles, les ficades de pota i un aïllacionisme ultramuntà que té de vell imperi el que té de renovat patetisme. I per l’altre, el líder de l’esquerra purificada, un Corbyn que, en el seu afany nacionalitzador i les seves promeses obreristes tot a cent, ha tret la pols al socialisme anterior a Gramsci.
La seva evolució discursiva és una involució en tota regla. És precisament de Gramsci una frase que, malgrat haver estat dita fa dècades, sembla una descripció del present: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. La qüestió és saber qui són els monstres, i la resposta és complexa. Sens dubte ho són els populistes de vell extrem i nou format. Però també ho és tot un discurs polític, a dreta i esquerra, que, atrapat en el desconcert, xipolleja en el populisme amb irresponsable alegria.