Les paraules i la política
El fill de George Orwell va desfilar per La Contra d’aquest diari el passat 6 de juny i va aportar aspectes interessants sobre el seu pare. Richard Blair havia estat adoptat pel cèlebre escriptor i la seva esposa Eileen el 1944. George Orwell, pseudònim d’Eric Arthur Blair, va viure arran de terra, enganxat a la realitat, testimoni de la guerra civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial. El seu Homenatge a Catalunya és una peça imprescindible per estudiar la vida quotidiana al front d’Aragó i, sobretot, per disposar d’una visió directa sobre els enfrontaments entre estalinistes i trotskistes el maig del 1937 que van provocar més de mil morts a Barcelona.
Orwell va ser un excel·lent periodista mal pagat que recorria els escenaris bèl·lics i de confrontació ideològica en els anys trenta i quaranta del segle passat. Fins que va publicar La rebel·lió dels animals i posteriorment 1984 no va començar a disposar d’un sou respectable i un nivell de vida còmode.
Però com assenyala Mark Thompson a Sin palabras, la seva aportació més profètica va ser el seu assaig La política i l’idioma anglès, publicat el 1946. Orwell diu que “s’ha de reconèixer que el caos polític actual està relacionat amb la decadència del llenguatge”. Atacava l’esquerra comunista per fer servir una pantalla de fum d’eufemismes per ocultar el que estava passant a la Unió Soviètica estalinista.
Qui domina la paraula construeix el relat i crea una atmosfera única, de vegades asfixiant, que pot arribar a contaminar qui prefereix pensar de forma diferent. Compte amb l’ús traïdor del vocabulari patriòtic, ens adverteix Timothy Synder. Ajupe’t, fill, que ve la pàtria, li diu una mare al seu fill a la novel·la El Gattopardo de Lampedusa. Que pesada és la pàtria quan ens segresta sense demanar permís. I que innòcues
Una atmosfera única, de vegades asfixiant, pot contaminar els que prefereixen pensar diferent
són les paraules i les metàfores buides.
El procés independentista a Catalunya ha estat ric en paraules que han anat canviant el significat o se n’han creat altres de noves per designar l’excepcionalitat del moment. Els pactes, les cimeres, els dies històrics, els drets a decidir, el referèndum sí o sí, el referèndum unilateral, el Pacte Nacional pel Referèndum que passa a ser plataforma de debat, pregunta i data que s’anunciaran demà. El president Puigdemont no ha llegit bé la carta de la Comissió de Venècia o no l’ha entès com la majoria de mortals. El blanc és negre, proclamen des de l’orwellià ministeri de la Veritat.
Xavier Domènech, des de la seva calculada i astuta ambigüitat, diu que la qüestió és que el referèndum tingui garanties jurídiques i un reconeixement internacional. Penso que no és bo promoure moments excepcionals per transformar-los en una emergència permanent que priva d’un debat obert i serè. S’aconsegueix, això sí, crear un desconcert que neix de les opinions fragmentades en els propis partidaris de la consulta. I, de passada, s’intenta eliminar la diferència, que és la base de tota democràcia, que permet conviure sense que tothom pensi igual.