Quatre cops Goytisolo
Fin de fiesta. Quants anys devia tenir? Quinze? Setze? El professor Manuel Navarra ens va fer llegir Fin de fiesta de Juan Goytisolo, en l’edició de Biblioteca Breve de Bolsillo-Libros de Enlace, que tenia una coberta espectacular, amb fons marró i figures magenta, com si fos un còmic. Tentativas de interpretación de una historia amorosa n’era el subtítol. Ara entenc que aquelles vinyetes de còmic repetides eren una referència a les idees del Nouveau Roman i a les seves històries regurgitades. Manuel Navarra insistia molt en el fons moral de la novel·la. Una dona lliure, estrangera, s’embolicava amb un paio d’aquí davant dels nassos del seu home. La novel·leta em va agradar, l’ambient sobretot, la incomunicació, que se’n deia. Devia ser l’any 1976 o 1977.
Señas de identidad. Com que la cosa consistia a ser radical en tot, vaig passar de la novel·la realista a la novel·la experimental (estructural, en deien els llibres de text). Señas de identidad no em va agradar tant com Fin de fiesta. Totes aquelles cabòries del me duele España se’m van fer pesadetes. Posem que fos el 1978 o el 1979. Anys després la vaig rellegir i em va enamorar un episodi en el qual el protagonista entra en un bar fumat d’haixix i veu a la tele una pel·li de James Bond. Vaig comprendre que m’ho havia pres massa a la valenta, això de l’experimentalisme.
Paisajes después de la batalla. Vaig començar a escriure amb el cap ple de novel·les estructurals. Ja veia que allò no podia ser i em va semblar trobar una solució escrivint textos molt experimentals però molt curtets, perquè passessin millor, que no sempre hi passaven. El 1985 Llibres del Mall va publicar una edició de Paisajes después de la batalla il·lustrada per Eduardo Arroyo. Vaig caure de cul: Goytisolo havia arribat a una síntesi irònica de la novella experimental dels anys seixanta i setanta, que lligava, d’una banda, amb Rabelais, Swift, Fellini i els grans clàssics de l’humor aixafaguitarres, i de l’altra amb la caricatura, els dibuixos animats i el cinema mut. El personatge era un doble grotesc de l’autor al barri del Sentier, esdevingut el camp de batalla de les tensions contemporànies: identitat, política, diners.
La saga de los Marx. L’editor Miquel Riera em va convidar a parlar de Goytisolo en uns cursos d’estiu als anys noranta. Ens vam conèixer i hi va haver molta sintonia. Ens vam escriure algunes cartes, algun cop que venia a Barcelona em trucava i l’anava a veure a l’hotel. Em va sobtar que un home com ell, que estava al damunt de tot, es queixés tant. Vaig entendre que, poc o molt, tothom d’aquest món arrossega la insatisfacció de no sentir-se prou estimat. El 1993 va publicar La saga de los Marx, que és una suite de Paisajes después de la batalla. Em va encantar el final: els refugiats albanesos arriben a Itàlia i el paper de fax que explica la notícia fa unes estranyes serpentines. El vaig copiar, transformant-lo, en la meva novel·la La Moràvia. Quan pare i fill fan les paus, el noi surt al carrer. Hi ha focs artificials per celebrar-ho: són les espurnes dels aparells de soldar dels tallers del Poblenou on havia treballat el pare. Tota una vida amb Juan Goytisolo.
El fons moral: una dona lliure, estrangera, s’embolicava amb un paio d’aquí davant dels nassos del seu home