El món després de 25 anys a la presó
Cinc ex-presos d’ETA expliquen a ‘Recoja sus cosas’ com és la seva adaptació a la vida en llibertat
Quan al País Basc han deixat de parlar les armes, toca parlar amb la paraula, explicar cadascú el seu propi relat, el desfogament que alleuja, un encreuament de relats plural sense intenció d’aniquilar el contrari. Edurne Portela i Fernando Aramburu han aixecat una part de la llosa de por i silenci. També hi ha el còmic He visto ballenas, de Javier de Isusi.
Quin és el relat dels que van optar per considerar que ETA o els GAL eren la continuació per altres mitjans d’una guerra, evidentment bruta, com si hi hagués guerres netes? Ander Zurimendi ha reunit a Recoja sus cosas (Pol·len) els testimonis de cinc etarres que, una vegada complertes les seves condemnes, queden en llibertat.
Dos han presentat el llibre a Barcelona. Fernando Etxegarai, del comando Aitzgorri, va ser detingut el 1987 i va sortir de la presó el 2008, 21 anys sense trepitjar el carrer. Etxegarai explica que el seu ingrés a ETA no s’explica si no s’entén com eren els anys vuitanta al País Basc. “A més a més, el meu pare era gudari”. Sense delictes de sang, se li va aplicar la doctrina Parot, que anul·lava, de manera retroactiva, les redempcions perquè el pres complís la condemna íntegra, fins que el Tribunal d’Estrasburg la va derogar. “En el conflicte basc hi ha hagut violències múltiples, i és bo que hi hagi un relat col·lectiu i plural, no únic, relats creuats de les vivències de cadascun, no una monopàtria que monopolitzi la memòria i imposi un relat de vencedors i vençuts”. Iñaki Zugadi, del comando Eibar, va complir una condemna de 25 anys per pertinença a banda armada. “Tots s’han d’explicar des de la serenitat, sense deixar zones fosques, assumint les nostres contradiccions internes, per donar temps que les ferides cicatritzin; si no es fa així, la cicatriu supurarà i no hi haurà futur. Hem provocat i rebut patiment i dolor –diu–, però insistir una vegada i una altra en el passat fa més difícil la convivència i la salut democràtica”.
Després de 25 anys a la presó, què va ser el que més els va sorprendre quan van tornar a trepitjar els carrers? Iñaki Zugadi diu, sense dubtar ni un segon: “Veure tots els nanos parlant pel mòbil sense parlar entre ells. No ho podia entendre”.
Un altre dels desfasaments són el llenguatge i les distàncies. “A la presó parlem com a màxim amb 150 o 200 paraules”, diu Zugadi, i moltes formen part de l’argot carcerari. Va trigar molt temps a adaptar-se a les converses. Com les distàncies: el costum de la petitesa de la cel·la i del pati feia que no pogués mesurar el temps que trigava a recórrer distàncies més llargues, com les de la casa seva al bar i la plaça.
Tot dos van trigar molt temps a adaptar-se al dia a dia de la vida en llibertat. “A la presó –diu Etxegarai– hi havia una rutina invariable, que acabes interioritzant. Quan surts, et sents desorientat. Només fas servir 200 paraules ,i la capacitat d’expressió va morint; arribes a dubtar de si pots tornar a viure amb una certa normalitat”.
Mitja vida d’una presó a una altra. i quan se surt “la gent ja no és la que vas deixar. Els amics de joventut són pares amb fills. Les possibilitats econòmiques que tenies ja no existeixen: ets un pobre de solemnitat, no tens feina, no tens perspectiva de tenir una jubilació”.
Etxegarai assenyala les emocions contradictòries que se senten quan pots veure la família sense límits de temps i, sobretot, els fills, nascuts en les trobades fugaces amb les dones, limitades a 20 minuts, 40 si renuncies a una visita i l’acumules, i les converses amb ells en una sala on tots els reclusos es
“El que més em va sorprendre va ser veure tots els nanos parlant pel mòbil”, diu Zugadi
fan sentir a crits. “De vegades. diu, el teu fill o filla, que no t’ha vist des que va néixer, et veu no com un pare, sinó com algú que envaeix el seu espai”. Zugadi afegeix la relació amb les dones. “A la presó tots són homes i les coses es resolen a base de testosterona, una violència que és diària. Quan vaig sortir de la presó, em costava parlar amb les dones, les defugia. T’hi has d’anar acostumant a poc a poc, a poc a poc”. Temps també per tancar ferides o perquè, almenys, facin menys mal.