De la mà del BCE i més barat

El BCE i el Banc d’Espanya pensaven que el Popular aguantaria fins al cap de setmana, límit més enllà del qual no seria possible sostenir-lo. El banc portava molts dies com el Cid en la seva última batalla, viu només en aparença. Els fets es van precipitar dimarts a les tres de la tarda.

A aquella hora, Emilio Saracho, encara president del Popular, va comunicar al governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, que el banc s’havia quedat sense diners i no podria obrir les portes l’endemà. La retirada de dipòsits havia assolit tal nivell que fins i tot va consumir els diners que el Banc d’Espanya, com a representant del sistema europeu de bancs centrals, li havia deixat per resistir el pànic dels dipositants i inversors del Popular, l’anomenat ELA per les seves sigles en anglès, segons fonts informades sobre el curs dels esdeveniments.

La regulació d’aquesta mànega especial de fons estableix que la “responsabilitat sobre la provisió de l’ELA pertany al banc central concernit. Això significa que qualsevol cost i els riscos derivats de la provisió de l’ELA corresponen al banc central nacional”. És a dir, en cas que no s’hagués trobat un comprador, els diners deixats pel Banc d’Espanya acabarien sent una pèrdua per a la institució de la plaça de Cibeles.

La causa última de la caiguda del Popular és coneguda, la decisió d’assumir una exposició esbojarrada al sector immobiliari just en el moment en què ja s’estaven començant a retirar les begudes alcohòliques de la festa, però quan els preus encara estaven pels núvols. Va arribar tard i va pagar fora de mida.

Però en els últims mesos amb Saracho al capdavant, el Popular es va cavar la seva pròpia tomba en posar-se a si mateix en una posició indefensable que el conduïa a una espiral que acabava en la liquidació. En un clima de completa desconfiança dels inversors, va anunciar un procés de venda que estimulava els potencials compradors –reduïts en teoria a quatre: Santander, BBVA, CaixaBank i Bankia, i en realitat només als dos primers– a esperar fins que la intervenció del supervisor europeu establís una clara separació entre el Popular de Saracho, i abans de Ron, i la nova propietat. I a sobre a un preu sempre més baix del que sortiria de qualsevol negociació amb Saracho.

L’acabat d’estrenar accionista del Popular l’hi ha comprat a la Junta Europea de Resolució i ha construït d’aquesta manera un mur molt sòlid davant l’allau de reclamacions d’accionistes, inversors, empleats o dipositants que se sentirien atracats en veure que les seves accions han quedat reduïdes a pols. Una amenaça que abans de l’última crisi fi-

nancera era una preocupació menor però que després de la jurisprudència sobre clàusules terra, despeses hipotecàries, preferents i la resta és un element fonamental abans de decidir-se a fer una compra.

Han estat el BCE i els organismes de la regulació bancària europea els que han intervingut el Popular i han reduït a zero el valor dels seus títols. No el Santander. Per aquesta via podrien arribar en el futur les conseqüències negatives per als contribuents espanyols i europeus en cas que els tribunals emparin les reclamacions dels afectats, fixin indemnitzacions i considerin que els reguladors en són els responsables. L’alternativa era el vell esquema, que pagui l’Estat, una cosa que per cert acaba de passar a Itàlia amb el Monte dei Paschi.

Tret de per la inquietant incògnita de les demandes judicials, el Mecanisme Únic de Resolució acabat d’estrenar s’ha mostrat, en termes de diners públics, indolor.

I discret. Mentre els mitjans de comunicació especulaven sobre possibles preus d’adquisició de les accions del Popular o al voltant d’hipotètiques ofertes públiques de compra (OPA), que alguns van portar fins i tot a les portades d’ahir, l’antic banc de l’Opus Dei ja havia estat intervingut, les seves accions liquidades i subhastades entre els dos grans del sistema bancari espanyol.