La revolució cultural
Europa existeix. La inèrcia i la rutina no ens deixen percebre els canvis que es produeixen al nostre voltant. Però de vegades, Europa força la màquina i es materialitza. Per indicar on és la sobirania. Qui mana, vaja. Ho vam poder veure ahir amb el rescat del Banco Popular, en el desenllaç del qual, segons expliquen que deia Luis de Guindos, ministre d’Economia i Finances, les institucions espanyoles no han tingut res a veure. “Ja no tenim inspectors”.
El 7 de juny del 2017, per primera vegada en la història de la banca dels països del Sud d’Europa (Xipre a part) un banc va ser rescatat sense que els costos de l’operació hagin estat sufragats pels contribuents. Són els accionistes i tenidors de bons de l’entitat financera els que pagaran el cost de l’operació. Ells, que perdran tot el que hi van invertir, i el comprador, el Banco Santander.
La Junta Única de Resolució, l’organisme creat en el context de la unió bancària europea, va entrar ahir en l’edat adulta amb l’aplicació de la fórmula de rescat bancari que sempre ha predicat: sense ajuts públics. No hi haurà vestits a mida per a ningú. I és de suposar que aquesta política serà també aplicable als bancs italians amb problemes. S’hauria resolt la crisi del Banco Popular d’una altra manera en cas que l’haguessin organitzat les institucions reguladores espanyoles? Qui ho sap. Perdre el que s’ha invertit és molt dur. I només els que se sentin perdedors en aquest rescat
Europa existeix: el nord protestant imposa al banc més catòlic del sud del continent de quina manera ha de morir
voldran imaginar que podia haver anat d’una altra manera. Ara només els queden els tribunals.
Una última ironia. El Banco Popular ha estat durant tota la seva existència el representant més important en les finances de l’Opus Dei. Els seus membres han controlat la gestió i el consell de l’entitat financera des dels anys quaranta del segle passat fins fa unes setmanes. Té el seu què, doncs, que hagi estat el nord protestant i calvinista, inspirat en una lectura de l’autoresponsabilitat més estricta, qui hagi determinat com havia de morir el banc més catòlic nascut al Sud del continent.
Si Luis Valls Taberner alcés el cap!