Adeu al banc de l’Opus Dei
Un empatx de totxo posa fi a 91 anys d’història d’una firma emblemàtica
Els germans Valls Taberner van convertir el banc en el més rendible d’Europa durant dècades
El Banco Popular ha sucumbit finalment a l’empatx de totxo que va assumir a partir del 2004, quan el president de llavors, Ángel Ron, va abandonar l’objectiu del seu predecessor, Luis Valls (la rendibilitat) per créixer. Del 2004 al 2006 va incrementar un 46% la cartera de crèdit, donant hipoteques a promotors als preus màxims de la bombolla immobiliària. Dues ampliacions de capital, de 5.000 milions d’euros des del 2012, i l’emissió de 3.000 milions en deute subordinat no han pogut absorbir-lo.
El Popular, tot i això, havia sobreviscut brillantment a la república i la guerra, i després a les turbulències de la transició i de la crisi bancària dels vuitanta. Fundat el 1926 com a Banco Popular de los Previsores del Porvenir per un polític del partit conservador amb un capital de 10 milions de pessetes, entre els seus accionistes fundadors hi va haver el mateix monarca, Alfons XIII, i la seva família, que van acudir amb tots els membres del govern a la inauguració de la seva primera seu.
Després de la guerra, tot i això, va prendre la fisonomia actual. Sota la presidència de Fèlix Millet i Maristany (president del Palau de la Música i pare de Fèlix Millet i Tusell, que el va saquejar fins a l’any 2009) va adoptar el seu nom actual, Banco Popular Español. Amb Millet, destacat representant del catalanisme catòlic, van entrar al banc alts executius vinculats a l’Opus Dei, com Mariano Navarro Rubio, que al cap de pocs mesos va deixar l’entitat per la política, per convertir-se en ministre d’Hisenda i després en governador del Banc d’Espanya; Rafael Termes, que va ser conseller delegat del banc i va passar de l’entitat a presidir l’Associació Espanyola de Banca (AEB), una institució que va tenir un pes polític molt més enllà del d’una simple patronal sectorial durant la transició. Millet, a més, va donar entrada al banc a Luis Valls Taberner, el seu cosí, al qual va vendre la majoria de les seves accions el 1957, i que va passar de vicepresident executiu a president el 1972, càrrec que va mantenir fins al 2004. El 1989 va nomenar copresident al seu germà, Javier i la seva gestió va marcar definitivament el perfil del banc. Els Valls, vinculats a l’Obra com els anteriors i com el nucli accionarial del banc, van incorporar executius del mateix perfil i van tenir durant el final del franquisme i l’inici de la democràcia una gran influència política i una alta quota de clients entre empresaris i l’alta burgesia urbana.
Els Valls Taberner, amos d’empreses del sector químic i tèxtil, van orientar el banc al crèdit a les empreses i van evitar convertir-se en capçalera d’un grup industrial, la qual cosa va salvar el banc de la crisi bancària de principis dels vuitanta. Luis Valls, amb una vida gairebé monacal, va imposar la màxima austeritat i el control de costos, la qual cosa el va convertir reiteradament en el banc més rendible d’Europa als anys noranta i diverses vegades en el més rendible del món. La segona obsessió de Valls va ser la independència, rebutjant afegir-se a cap de les fusions que impulsaven els successius governs del PP i PSOE, a base d’incorporar accionistes amics com Allianz o posteriorment Crédit Mutuel i sindicar les accions.
El seu successor, Angel Ron, va canviar el rumb: en un entorn de baixos tipus d’interès amb l’austeritat no n’hi havia prou per ser rendible, i calia créixer. Es va llançar al crèdit immobiliari, i el 2011 va comprar el Pastor per 1.300 milions d’euros: un banc també amb massa totxo que va acabar fent un forat de més de 500 milions. Pitjor encara, Ron va continuar apostant per mantenir la independència del banc i va rebutjar tota mena d’ajuts públics i successius acostaments de compra per part del BBVA, CaixaBank i el Sabadell. Al final, tot i això, cap d’ells no l’ha volgut ni al preu d’un euro.