“El que fa prosperar un país és que sigui predictible”
No celebro aniversaris: és alegrar-te que et queda un any menys. La meva mare en té 95 i va a ballar amb el seu cotxe. Soc noruec, visc a Califòrnia i ara ensenyo a Qatar. Soc acadèmic de la Racef. En els millors estats, els partits manen poc, coincideixe
El 2009 vostè va dir que Espanya sortiria de la recessió el 2017: com ho va saber? No soc cap endeví. Em vaig limitar a aplicar el que sabem dels cicles econòmics i el que triga una economia a sortir d’una recessió greu. I s’ha complert. Però el que de debò m’interessa és el que no s’ha tornat a repetir respecte a altres crisis.
Què ha estat diferent aquesta vegada?
La sortida ha estat més lenta que en altres recessions. A més, als EUA, quan hem tornat a créixer, també ha estat menys. Si comparem el que anem creixent aquests 7 últims anys amb les taxes de creixement dels últims 70, veurem que estem divergint a la baixa. Cada vegada creixem menys.
Per què?
Ho he investigat per a la Reserva Federal dels EUA i hem demostrat que creixem menys perquè els inversors han apostat menys en aquesta recuperació que en d’altres.
Doncs tenien diners i barats.
Però els inversors esperaven que, després de tota la inversió pública realitzada precisament per sortir de la recessió, el govern hauria d’apujar els impostos per recuperarla.
I aquesta expectativa d’acabar pagant més impostos pels seus beneficis els va fer preferir guardar els diners a arriscar-los.
Tenien raó els inversors?
Doncs en el càlcul que vaig fer per a la Reserva Federal, sí, perquè la jubilació dels babyboomers (la populosa cohort de nascuts en els seixanta) va fer que es recaptessin menys impostos i això afegit a la despesa pública per la recessió va fer que la ràtio deute/PIB s’elevés a nivells de la Segona Guerra Mundial.
Ielsi mpostos van pujar?
Esclar. I en el nostre treball vam anticipar el que van pujar en cinc anys: del 2009 al 2014.
L’inversor pensa a tan llarg termini?
És l’única manera d’obtenir beneficis seriosos i, per això, els governs i els bancs centrals i les societats en conjunt haurien de pensar també a llarg termini. I ser sempre molt predictibles. No anar a batzegades.
Aquesta falta de creixement ens ha fet sortir de la recessió amb salaris baixos?
Si no inverteixes en una economia i no apostes a llarg termini per innovar i per augmentar la productivitat, el país acaba sent menys productiu i genera menys per repartir.
I l’euro? El Banc Central Europeu?
Tot això importa poc al costat de la productivitat
d’un país. És a dir, si cada vegada obtens més rendiment per les teves inversions, ets més eficient. Si innoves, ets cada vegada més productiu i prosperes; si no, t’empobreixes.
Però una baixada de tipus no ajuda?
En conjunt les polítiques monetàries amb prou feines han reduït un 0,25% el tipus d’interès real. I això és irrellevant quan prens decisions d’inversió a llarg termini.
L’euro no és determinant?
És un red herring (un areng vermell), una cosa que crida l’atenció, però no afecta allò realment important, que és la productivitat d’un país, perquè inverteixes en una economia quan creus que creixerà i que tindrà impostos predictibles a llarg termini i que, en conjunt, no et donarà sorpreses desagradables. I així guanyaràs diners.
Però l’euro va influir en tot.
Les taxes d’interès real es componen de la taxa d’interès nominal més l’expectativa d’inflació que tinguis, més la del risc-país, és a dir el cost de no ser fiable i predictible. El d’Alemanya era i és gairebé 0 i el d’Espanya, Itàlia i Portugal era molt més alt, però, en descomptar-se que formarien part de l’euro amb Alemanya, va començar a disminuir.
I la productivitat també.
Un país produeix béns i serveis exportables i d’altres que no, com un tall de cabells o un bloc d’apartaments. Fins als anys noranta la meitat dels béns que produïa Espanya eren exportables i l’altra meitat no. Des dels noranta, els béns no exportables, com la construcció, van arribar a ser dos terços del total.
Ara recorrem el camí invers.
I en aquesta mesura poden innovar, competir i recuperar productivitat i capacitat exportadora i, al cap i a la fi, capacitat de creixement. I això és el que atreu inversions si va acompanyat de la predictibilitat en el comportament d’una economia.
La predictibilitat enriqueix un país?
És fonamental. Per això també ho és que el Banc Central i els òrgans reguladors siguin independents dels partits polítics i els governs de torn i no depenguin tampoc de les eleccions. Si un govern abaixa o apuja els impostos per guanyar vots, malament. Els inversors no confiaran en aquell país.
Està orgullós del fons sobirà noruec? Per què funciona tan bé?
És just del que parlem. Als setanta vam descobrir petroli a Noruega i vam decidir guardar la riquesa per quan s’acabés i invertir-la en tot el món. Vam establir una regla d’or per al futur: que cap govern no podrà treure del fons més del 4% anual per gastar-lo.
I ho han complert?
Tots els partits ho han respectat fins ara. De fet, tots els partits noruecs estan d’acord en tot el que és bàsic i això fa que, governi qui governi, siguem molt predictibles com a Estat i com a país, per això precisament som una bona inversió.