La vida contemplativa
L’escriptor portuguès Gabriel Magalhães reflexiona sobre religió i política: “Hi ha dos errors que el creient sol cometre i que ja són una tradició dels desencerts cristians en aquest camp. El primer és la indiferència. Com tantes coses en l’atrafegament polític tenen gust de Shakespeare, a so i fúria, a terrabastall i rancúnia, el seguidor de Jesús, desconcertat per l’esvalot, es fica al seu convent i tanca la porta al món”.
En el marc del renaixement dels vells nacionalismes europeus, una altra mòmia sembla que està tornant a la vida en el panorama del nostre continent: em refereixo a la necessitat de sacralitzar les pàtries, escenificant actes en què religió i política flirtegen. Després del retorn a les banderes, ja no queden gaire lluny les creus de les fades del catolicisme patriòtic. Convindria, doncs, que els cristians reflexionessin una mica sobre quina relació hi pot haver, ara com ara, entre la seva fe i l’activitat política.
Hi ha dos errors que el creient sol cometre i que ja són una tradició dels desencerts cristians en aquest camp. El primer és la indiferència. Com tantes coses en l’atrafegament polític tenen gust de Shakespeare, a so i fúria, a terrabastall i rancúnia, el seguidor de Jesús, desconcertat per l’esvalot, es fica al seu convent i tanca la porta al món. Les seves devocions es transformen en un carrusel devot que el distreu, l’allunya dels problemes socials.
Per descomptat, no va ser aquesta l’actitud de Jesús. Crist es va barrejar amb la gent, va desitjar la justícia, va criticar molts dels poders del seu temps. I sobretot els seus dies sempre van tenir la porta oberta al patiment del proïsme. Les creus en les quals estan clavats els nostres germans han de ser creus nostres. No podem ignorar-les.
No obstant això, si ens prenem massa seriosament a nosaltres mateixos, sorgeix un segon error, simètric a l’anterior. Ens veiem com a redemptors del dolor dels altres. La nostra tasca és construir una societat perfecta, on no hi haurà patiment ni injustícies. En suma, el cristià desitja instaurar l’imperi dels àngels. Li espurnegen els ulls: no dorm, no para. La política se li transforma en un vici, una febre. I potser no s’adona que, passant el temps, estima més les seves quimeres que el proïsme amb què es troba pel carrer.
Encara que això ens faci mal, Crist no va voler crear aquesta societat perfecta. Qui som nosaltres per intentar fer-ho? Quan entra a Jerusalem, pot ser que molts dels que l’aclamaven esperessin aquell advent d’un Israel restaurat, d’una nació sense màcula. Però Jesús no va seguir aquell camí. I la solitud en què es troba quan mor a la creu es deu, en part, a la desil·lusió que sentia tota aquella gent que desitjava una pàtria estel·lar i que es va desentendre d’un personatge incomprensible que, creien ells, els havia fallat.
Per tant, ni indiferència, ni imperialisme angelical. Res de tancar els ulls, res, tampoc, de veure’ns a nosaltres mateixos al mirall grandiós de sentir-nos salvadors de la pàtria i del món. Llavors què hem de fer? D’una banda, assenyalar sense por el que és injust. Conscients que, de vegades, el més difícil consisteix a reconèixer el que un mateix no ha fet bé. D’altra banda, esforçar-nos a fons per millorar la realitat, il·luminant-la amb la nostra petita candela, sabent que la imperfecció del món és, en essència, part de la seva meravella, del seu misteri.
A més, hem de tenir present que la promiscuïtat entre religió i poder ha estat tan forta en les nostres cultures ibèriques que, gairebé sense adonar-nos-en, podem ser arrossegats cap allà pel moviment de les actuals marees patriòtiques. En el cas portuguès, per exemple, la nostra història dibuixa una espessa xarxa de complicitats entre fe i política. Es parla fins i tot del destí místic de Portugal. Tot això és perillós: quan un creu que el seu país és voluntat de Déu, de vegades s’està deixant portar pels pitjors dimonis de la seva nacionalitat.
No obstant això, el cristià que tingui talent per això, per descomptat, ha de fer política, com afirma el papa Francesc en l’exhortació L’alegria de l’Evangeli. Però l’ha de fer com seria metge, professor o obrer. O sigui, contribuint amb el que realitza a la felicitat col·lectiva, sense sentir-se un paladí de la tradició nacional o un profeta de noves societats.
Escric aquest article assaborint el got d’aigua fresca d’un bonic matí de primavera. La resurrecció de Jesús va ser una matinada secreta, una alba infinita i per sempre. I no obstant això encara que invisible i imperceptible, ella pot ser la clau, la revolució de la nostra vida. Jo diria que, en la seva participació cívica, el cristià ha d’aprendre a ressuscitar.
A Portugal, a Espanya, també a Catalunya, hi ha tantes coses de les quals hem de ressuscitar. Tantes morts amargues que hem acumulat al llarg d’aquest últim any. El camí és la matinada secreta de tot el bé que siguem capaços de fer. Sense veure’ns, sense admirar-nos a nosaltres mateixos en un mirall. Aquelles petites, discretes bondats tenen el poder de reconstruir tot el que s’ha perdut. I, quan ens proposin els regnes sense fi de les nacions glorioses i cantades, del patriotisme simfònic, intentem ser fidels a la música callada del bé. Això comporta respectar totes les cultures, abraçar-se a les seves llengües, defensar els seus drets, però sense sacralitzar pàtries ni divinitzar banderes.
Convindria que els cristians reflexionessin sobre quina relació hi pot haver, ara, entre la seva fe i l’activitat política
Quan un creu que el seu país és voluntat de Déu, de vegades s’està deixant portar pels pitjors dimonis de la seva nacionalitat