El compte enrere

ESCRIC aquestes línies quan falta just un mes perquè el Parlament pugui investir un president de la Generalitat. Ha començat doncs el compte enrere. La preocupació és alta a Madrid i a Barcelona, però no a Berlín. El PP desitja que hi hagi govern perquè s’aixequi el 155 i el PNB pugui aprovar-li els pressupostos (prèvia factura). El PDECat i ERC volen que les institucions tornin a estar actives perquè el país no s’ensorri, la gent no perdi la fe en els seus polítics i perquè es pugui buscar una sortida negociada a Madrid que tingui en compte els presos. L’únic que no té pressa és Carles Puigdemont, que espera com es resol la seva situació judicial. En aquest context aspira a poder ser investit, tot i sabent que el TC ho rebutjarà. La qual cosa ens portaria a la casella de sortida –noves eleccions–, que no resoldrien res, tret que en l’últim moment Puigdemont posés sobre la taula un nom acceptable a Madrid i Barcelona, el primer encàrrec del qual hauria de ser reconduir la situació.

En les últimes hores, ha pres força el nom de Ferran Mascarell, després de la trobada entre Artur Mas i Carles Puigdemont a la capital alemanya. El PDECat veuria bé el nom de qui va ser conseller de Cultura i delegat a Madrid de la Generalitat. És un polític amb experiència, culte i pragmàtic. Va ser un dels ideòlegs del maragallisme abans de ser-ho del masisme. A orelles de Mariano Rajoy ha arribat aquest nom, que li sembla més realista que altres que han sonat. El president del Govern està disposat a baixar la pressió política i a buscar sortides al conflicte. Però insisteix que abans es requereix un interlocutor vàlid.

Perquè Mascarell fos elegible faria falta la dimissió de tres diputats que figuren davant seu en la llista electoral de JxC. I seria imprescindible rebaixar la tensió en l’univers independentista. El problema és saber si algú disposa del modulador de freqüència.