Posar fil a l’agulla
Vivim a l’era del com, assedegats de pedagogia i demostració, incrèduls davant mecanismes de tota mena. Ens hem habituat a les reparacions –també morals–, a viure en el desperfecte perquè sempre hi ha alguna cosa que no funciona, un instrument que desafina, ja sigui la caldera o el dipòsit de l’aigua, la taca a la corbata o el wifi. La mentalitat del bricolatge ha aterrat en una societat cada vegada més rentada de coneixement i necessitada d’instruccions. I el terme tutor, que es feia servir antigament en el sentit de “el que cuida i protegeix un menor o una altra persona desvalguda”, ha estat escombrat per tutorial, els vídeos que instrueixen sobre com fer coses. Des de treure una taca de vi de la catifa persa o crackejar el paquet de Microsoft Office fins a deixar de mossegar-se les ungles quan ell o ella no truca.
Si busquem a YouTube tutorial en genèric, apareixen 251 milions de resultats. Clips per aprendre un idioma amb més de tres milions de visualitzacions, sobre la forma en què cal xutar la pilota perquè faci un determinat efecte amb gairebé cinc milions i la manera de cuinar un plat d’alta cuina amb set milions. Fins fa tot just tres setmanes, també es trobaven demostracions amb arma de foc, que afortunadament Google ha decidit retirar després del clamor per l’últim tiroteig massiu als Estats Units. L’afició a seguir el pas a pas no s’havia materialitzat mai amb tanta profusió. Que no es tracta d’un passatemps infantil? Milions d’usuaris confessen que els relaxa, que entren en un afebliment lleuger. Veure fer i desfer mentre un mateix no fa res augmenta el plaer del que és útil. Entre el públic infantil i juvenil, els tutorials triomfen. Els professors solen ser de la seva edat. No només busquen consells per fer slime casolà, maquillar-se, aprendre un truc de màgia o fer el primer petó, sinó que s’enganxen als anomenats DIY, sovint insòlits a l’estil de la Telebotiga, especialitzats a crear demandes inexistents. O, al contrari, clamors quotidians, com el que t’ensenya a col·locar els auriculars a les orelles de manera que no caiguin a cada moment.
La base sobre la qual s’assenta la colonització de la cultura del tutorial s’explica d’una banda en la desaparició del coneixement heretat, una saviesa en minúscules, tradicional, que incloïa ritus de pas com aprendre a fer el nus de la corbata amb el pare o a fregir un ou amb la mare. I, d’una altra, l’evolució, que tan bé han explicat Rifkin o Sennet, d’un model de treball caracteritzat per la mecànica de tasques manuals repetitives –amb la consegüent adquisició de destresa– cap a un altre de mentfactura ,on preval la reflexió i la gestió. També aflora el resultat de la solitud virtual. La veu del tutorial, a través d’una pantalla, acompanya els petits a enfilar una agulla mentre els adults estem molt ocupats.
Entre el públic infantil i juvenil, els tutorials triomfen; els professors solen ser de la seva edat